A la metròpolis de Barcelona hi viuen més de 3,2 milions de persones en 1,5 milions d’habitatges. Lluny de ser un teixit urbà uniforme, el parc d’habitatges està format per diverses tipologies amb diferents necessitats i requeriments. Hi trobem formes urbanes pròpies de la ciutat compacta mediterrània –edificis alineats al carrer– i d’altres de més recents, com els blocs d’habitatge o les cases unifamiliars –nascudes principalment com a conseqüència de les onades migratòries arribades a partir dels anys quaranta del segle XX.
L’anàlisi actual del territori ens ha portat a identificar tres realitats residencials diferents, és a dir, tres tipus de grans zones on viu la gent. S’entén per continu urbà el seguit de ciutats que estan totalment unides. Hi ha una alta densitat –hi viu el 77% dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona– i una gran diversitat de població. S’hi concentren moltes activitats i té una vitalitat molt intensa.
La seqüència de ciutats és una cadena de nuclis relativament densos –hi viu el 21% de la població– no homogenis, cadascun amb una identitat històrica pròpia. Aquestes ciutats segueixen una seqüència que alterna els nuclis amb espais oberts o infraestructures.
Els assentaments dispersos són àrees de baixa densitat –hi viu el 2% de la població– envoltades de grans entorns naturals, on hi predomina l’habitatge unifamiliar. Els serveis bàsics sovint estan allunyats i, per tant, són zones amb una forta dependència del vehicle privat.
Teixir el futur
Els teixits residencials, juntament amb els d’activitat econòmica, ocupen gairebé la meitat del territori metropolità. La manera de viure en els diferents teixits està definida pel nivell de centralitat, l’accessibilitat en transport públic i la connectivitat que tenen a la xarxa viària bàsica. Per aconseguir un territori socialment cohesionat cal plantejar una distribució equilibrada dels centres urbans locals i metropolitans, en els quals accedir a les activitats i serveis estigui a l’abast de tothom.
Per aquest motiu, és important determinar la futura localització dels habitatges i dels llocs de treball, així com saber on se situaran les principals dotacions de serveis, activitats, equipaments i espais públics. Les actuacions sobre els teixits residencials han de tendir més cap a la regeneració urbana i la rehabilitació arquitectònica que no pas cap al creixement urbà. Cal una reglamentació pròpia per a cadascun dels teixits que tingui en compte els elements preexistents i que permeti accions diferenciades segons el lloc, alhora que garanteixi l’equilibri de les condicions de vida. S’ha de vetllar, en general, perquè aquests teixits, les infraestructures de mobilitat i els espais oberts estiguin més ben cohesionats i que, consegüentment, augmenti la qualitat de vida de les persones.
Un exemple de com es pot fer és acostar els equipaments a les àrees residencials, de manera que cada barri compti amb uns serveis de proximitat que potenciïn l’escala local dins la metròpolis. També es pot augmentar la presència de verd i d’espais per a vianants per afavorir els desplaçaments a peu i en bicicleta.
El futur de la metròpolis passa per abordar la rehabilitació dels teixits urbans i equilibrar el complex sistema de relacions urbanes, així com per millorar l’habitabilitat i resoldre l’accés de la població a l’habitatge.
