Durant els darrers dos anys hem presenciat un veritable terratrèmol en el camp de l’energia derivat de la crisi energètica generalitzada provocada per la incidència de la guerra a Ucraïna, factor que encara no hem estat capaços de valorar en la seva total dimensió.

No és la primera vegada que les crisis geopolítiques tenen un efecte directe en els preus de l’energia (o a l’inrevés…?), com va passar amb la Guerra de Yom Kippur, que va anticipar una de les crisis econòmiques més importants de la història. Per tant, les crisis geopolítiques són factors que cal tenir presents, ja que el binomi geopolítica–energia és clau per entendre molts dels canvis que s’han anat produint en els últims 50 anys.

No podem obviar el fet que el gran avenç que s’ha anat produint en el camp de les energies renovables ha servit per esmorteir, encara que sigui parcialment, el terrible impacte que han tingut la variació de preus i alhora els riscos de subministrament en els països que fonamentalment depenen d’energies no produïdes per ells mateixos, especialment les fòssils.

És ben clar que l’avenç important de les energies renovables en els últims anys ha corroborat la necessitat del seu paper substitutori, ja no solament per motivacions ambientals i sanitàries —aspecte imprescindible—, sinó que en aquest moment també s’hi han d’agregar les raons econòmiques, geopolítiques i estratègiques.

En aquest context l’hidrogen emergeix com un vector energètic de primera magnitud. Ara ha cobrat una especial rellevància, però cal recordar que fa molts anys que actua en determinats processos industrials a altes temperatures per a certs sectors productius. El repte actual és la producció d’hidrogen verd o renovable, lliure d’emissions d’origen fòssil.

El seu valor estratègic rau en el grau d’independència que pot donar a mitjà termini i en el seu indubtable valor ambiental, tot i que encara existeixen moltes incerteses sobre com es desenvoluparà el mercat de l’hidrogen, qui liderarà aquest mercat emergent i, sobretot, quines repercussions i quins efectes tindrà en el context geopolític, la qual cosa condueix a definir les estratègies, no solament de les empreses, sinó sobretot dels països.

Ara bé, el factor clau que significa el posicionament d’un país o un territori concret —com en el nostre cas, Catalunya— no solament va lligat a voluntats declaratives, sinó a decisions concretes que afectin els incentius econòmics i fiscals, a les apostes tecnològiques, al suport al R+D+I relacionat amb el sector, a la regulació, a la difusió i la pedagogia sobre la necessitat d’estendre el H2 verd i a la capacitat d’acompanyar les empreses en el seu procés de transformació.

No s’ha de perdre de vista la recent crisi energètica que va condicionar els mercats internacionals de l’energia i que va provocar una gran inestabilitat i volatilitat en els preus dels combustibles d’origen fòssil i la necessitat de construir una actitud i unes polítiques resilients en el camp energètic.

Ens trobem davant d’una gran oportunitat que ens pot ajudar a superar les limitacions, els obstacles i les febleses en les polítiques actuals i que pot permetre avançar cap a una transició ecològica justa i inclusiva, neta i sostenible.

Així doncs, apostar per establir estratègies en els propers anys és fonamental. És indiscutible que tot el que té a veure amb l’hidrogen s’ha convertit en epicentre del debat energètic i la seva influència en el trànsit de mercaderies serà un factor estratègic en els propers anys. Un dels punts centrals del debat girarà entorn de si es regionalitzarà, i de quina manera, la seva producció i consum.

La península Ibèrica té una posició privilegiada perquè compta, potencialment, amb una important capacitat per produir energia d’origen renovable, imprescindible per al H2 verd. Aquest factor es veu reforçat perquè la seguretat i el cost de l’hidrogen transportat afavoreix la producció i el consum de proximitat. Tot i així, s’estan buscant solucions per transportar-lo, especialment mitjançant l’amoníac, per a països amb més dificultat de producció.

Malgrat que el negoci de l’hidrogen pot ser que no ofereixi el benefici i el lucre dels combustibles fòssils (2 % del PIB mundial), sí que facilitaria un model econòmic necessàriament més just i en matèria de renovables molt més distribuït i participatiu. Tal com planteja l’Agència Internacional d’Energies Renovables (IRENA) “l’hidrogen és un negoci de conversió, no d’extracció, i té el potencial de produir-se de manera competitiva en molts llocs”. Si bé l’hidrogen verd encara és car, la seva enorme versatilitat en la producció en un termini de temps relativament curt el farà més competitiu, i sobretot donarà a la geopolítica una nova perspectiva que farà que l’economia no depengui tant dels vaivens i voluntats de les multinacionals productores o de certs països que utilitzen el preu i la seva capacitat de producció com a elements de pressió i construcció d’agendes polítiques.

En síntesi, s’ha d’aprofitar aquesta enorme oportunitat per replantejar un model de creixement més just, sostenible i inclusiu i aconseguir que s’estenguin les energies renovables com a alternativa als combustibles fòssils de manera peremptòria per superar els complexos i ineludibles reptes en matèria de canvi climàtic, i que posen la nostra civilització en una situació que pot portar-nos a una crisi social més greu que cap de les viscudes fins avui.