Ana Romero, cap del Servei d’Educació i Sostenibilitat de la Direcció de Serveis Ambientals
Llicenciada en Ciències Ambientals per la UAB i amb diversos cursos de postgrau. Després del seu pas per l’empresa privada va treballar a l’Ajuntament de Barcelona on es va apropar al món de l’educació ambiental. El seus inicis a l’AMB va ser desenvolupant les primeres estadístiques d’indicadors d’aigua i residus, la introducció de criteris de compra verda, la primera estratègia de reducció d’emissions el 2007. Actualment, l’Ana compta amb un equip de 9 persones dedicades a educació ambiental, canvi climàtic i transició energètica.
Per altra banda, és membre fundadora del COAMB membre del seu Consell Assessor. També ha estat implicada en diversos grups de treball del col·legi professional i exerceix, de manera puntual, de docent.
Quan i per què vas decidir orientar la teva carrera cap a l’educació ambiental?
Tot i que sempre m’havia agradat, hi vaig arribar de manera inesperada. De fet, la meva primera experiència professional (de la qual parlo poc sovint) va ser força diferent: en el camp de la gestió de riscos majors a la indústria. Curiosament, em va aportar una perspectiva pràctica de l’abordatge del risc i dels seus impactes ambientals. Malgrat que la gestió dels riscos industrials pot semblar molt específica, en realitat hi ha molts paral·lelismes amb la gestió del risc climàtic: la prevenció passa per mesures tècniques però sobretot per considerar el comportament humà com un element crític.
Quan posteriorment vaig començar a treballar a l’administració pública vaig veure que hi podia endegar projectes veritablement ambientals, més que no pas a l’empresa privada on si no eren rentables no hi havia projecte. Des de l’Acord Cívic per una Barcelona Neta fins al Pla Clima i Energia de l’AMB han canviat moltes coses però sempre he tingut l’educació ambiental al costat.
Quan el 2012 es va crear un nou departament a l’AMB que aglutinava l’educació ambiental i altres línies de treball sobre sostenibilitat va ser una oportunitat magnífica. Poques estructures organitzatives tenen un departament on el canvi climàtic i l’educació ambiental es tracten alhora.
Des de llavors, el Compartim ha passat de 9.000 participants/any a més de 50.000. Ara el repte és mantenir-ne la qualitat i aconseguir enfocar clarament en aquelles matèries on l’AMB pot aportar la seva experiència.
Em sento molt afortunada d’haver estat en el lloc i moment oportú per impulsar un programa amb tanta tradició i feina ben feta durant gairebé 25 anys.
Quin paper creus que té l’educació ambiental en el canvi climàtic?
La resposta fàcil seria dir que té un paper clau. I sens dubte el té, però per lluitar contra el canvi climàtic cal un treball de fons, un canvi estructural que afecti tot el sistema educatiu i que incorpori la variable climàtica de manera transversal. I si deixem de parlar d’educació podríem dir que cal un canvi de model: provocar canvis en el model de consum, de mobilitat, … requereix recursos que permetin escalar de manera immediata les accions que es fan. La darrera campanya electoral ha mostrat una vegada més com el canvi climàtic i l’educació no eren els temes més destacats precisament a diferència d’altres països on recentment també hi hagut eleccions.
L’altre dia llegia un exemple ben clar: com s’explica que a Bangladesh una dona fabriqui una samarreta en 30 minuts mentre necessiti diferents dies del seu sou per poder comprar-la? Entendre que aspectes de model econòmic es relacionen directament amb el canvi climàtic és essencial, alhora que molt complex.
Tanmateix, l’educació ambiental, si és de qualitat, sempre resulta rellevant pel canvi climàtic, i això no ho hem d’oblidar. Des de la prevenció de residus o malbaratament alimentari, a la gestió de l’aigua i l’energia passant per les activitats a l’entorn i al medi natural, es construeixen experiències d’aprenentatge que sovint deixen més petjada que les campanyes de comunicació o les classes a l’aula i que s’adrecen a problemàtiques totes elles vinculades al canvi global.
És una llàstima, però, que l’educació ambiental sigui un sector tan precari, amb una fuita de talent constant. Un bon educador o educadora és un tresor que caldria conservar i potenciar, en lloc de ser sovint una passarel·la cap a feines menys motivadores però més ben valorades. I en matèria de canvi climàtic això és especialment important… explicar el canvi climàtic no és fàcil, es tracta d’un fenomen complex, que aparentment queda allunyat del dia a dia, del lloc on vivim… un educador o educadora capacitat sap traslladar com el canvi climàtic afecta les nostres vides quotidianes i com afectarà encara més a aquells que ara tenen menys de 20 anys d’edat. Ells sí que viuran en una àrea metropolitana força més càlida!
Diries que el canvi climàtic s’està explicant correctament o que cal començar a usar metodologies noves, adequar la nomenclatura, etc.?
Hi ha de tot. Cada vegada hi ha més recursos disponibles, materials, presència en els mitjans (sobretot arran de les COP o de les mobilitzacions Fridays for future). De fet, en el darrer any, amb els moviments iniciats arran de l’aparició de la Greta Thunberg s’han dut a terme diverses iniciatives que han posat el canvi climàtic a primera línia per a la ciutadania i que segurament han arribat a sectors de la població que abans estaven desconnectats. Crec que s’està produint un canvi interessant però caldrà veure si es manté amb la força actual.
Pel que fa al llenguatge, sens dubte cal adaptar-lo i usar els termes precisos. Actualment hi ha força iniciatives per revisar el llenguatge i la manera de comunicar la crisi climàtica. N’indico algunes de ben variades:
Què en penses de tots els moviments socials actuals per fer front a la crisi climàtica?
Hi ha molts grups, tots sorgits directament del que anomenen societat civil i sovint integrats per adolescents. Són crítics i demanen acció i trobo que ho fan d’una manera força sòlida i amb arguments fonamentats. Com deia abans, estan tenint un efecte positiu ja que han aconseguit fer d’altaveu d’impactes que els científics ja alertaven fa més de 20 anys a més de forçar les declaracions de crisi climàtica arreu.
Però com ells mateixos reconeixen, moltes d’aquestes declaracions són paper mullat. Em va agradar escoltar en una entrevista que feien a TV3 a una de les seves representants una dada que sovint s’obvia: “només” 100 empreses són responsables del 70% de les emissions mundials i, en aquest cas, no sabem ni com trucar a la porta perquè ens escoltin. Aquí els moviments poden encoratjar noves conductes de consum i marc reguladors més exigents.
Espero que puguin mantenir la capacitat d’autoorganitzar-se i la seva influència, tot un repte.
Per acabar expressa un desig ambiental per a les properes generacions
Ras i curt: m’agradaria que quan algú fa una conferència o parla a la ràdio del tema que sigui (urbanisme, economia, residus…) i acaba amb el típic colofó “… i finalment educar i sensibilitzar és molt important”, s’ho cregui i en lloc de dir-ho al final, ho digui des del principi.
Quan això passi, llavors segur que s’estarà produint un canvi real.