Explica breument la teva formació i trajectòria professional.
Soc doctora en Ciències Físiques per la UPC. Els meus inicis en la recerca es van centrar en l’àrea de la matèria condensada, especialment en l’estudi de líquids densos com les sals foses. L’any 2014 vaig reorientar la meva trajectòria investigadora i vaig cofundar el Grup de Governament del Canvi Climàtic (GGCC), que actualment coordino. La meva recerca se situa ara a la intersecció entre ciència i política, amb un èmfasi especial en l’equitat en la implementació de l’Acord de París i en la integració de l’evidència científica en les polítiques públiques.
Des de la teva experiència a la UPC i en l’àmbit de la recerca sobre canvi climàtic, quins penses que són els factors clau per avançar cap a una estratègia efectiva de reducció d’emissions de GEH? Com creus que assolirem els ambiciosos objectius de reducció per al 2030 i per al 2050?
Per assolir els objectius de descarbonització que ens hem marcat, és fonamental que tota la ciutadania prengui plena consciència de la seva importància. Hem d’assumir que els impactes del canvi climàtic seran cada cop més greus a mesura que l’escalfament global avanci, i que frenar aquest procés exigeix descarbonitzar les nostres economies el més aviat possible. Aquesta transformació només serà possible amb canvis estructurals profunds en sectors com l’energètic, l’agroalimentari i els models de producció i consum. Ara bé, aquests canvis no han de ser percebuts com una amenaça, sinó com una gran oportunitat per al nostre país. La descarbonització pot generar llocs de treball de qualitat no només en l’energia, sinó també en la indústria i en el sector agrari, aprofitant el teixit competitiu de petites i mitjanes empreses i la capacitat innovadora de Catalunya. Alhora, pot contribuir a un desenvolupament territorial més equitatiu i equilibrat, i a enfortir sectors sovint oblidats en la presa de decisions.
És igualment imprescindible una acció política decidida i alineada a tots els nivells —local, nacional, estatal, europeu i internacional— amb els objectius climàtics. No ens podem permetre contradiccions, com sol·licitar més ús del vehicle elèctric o del transport públic i, al mateix temps, plantejar l’ampliació de l’aeroport del Prat. Aquest tipus de decisions, que comporten emissions futures durant dècades, poden fer del tot impossible assolir els objectius de reducció de GEH. Cal superar les inèrcies polítiques i socials ancorades en el passat i apostar per una visió de país moderna, inclusiva i preparada per als reptes del segle XXI.
En definitiva, hem de deixar enrere el paradigma del “més, més i més per a uns pocs” i avançar cap a un model del “millor, diferent i per a tothom”, posant la sostenibilitat, l’equitat i la innovació al centre de l’acció col·lectiva. Només així podrem avançar decididament cap als objectius ambiciosos de reducció a 2030 i 2050.
Com es pot trobar l’equilibri entre estratègies de mitigació i d’adaptació?
És urgent abordar aquests dos àmbits. Com a país desenvolupat, hem de liderar la descarbonització i accelerar-la tant com sigui possible. En paral·lel, hem de dur a terme les accions necessàries per adaptar-nos als impactes del canvi climàtic que ja estem patint. Ara bé, cal que siguem conscients que la nostra capacitat d’adaptació té un límit. Els experts deixen molt clar que si l’escalfament global sobrepassa els 2 °C, el cost i la complexitat de l’adaptació esdevindran inassolibles per a moltes societats i ecosistemes.
Per aquesta raó, cal portar a terme estratègies en ambdós àmbits de manera integrada i coherent. L’equilibri s’assoleix dissenyant polítiques que incorporin simultàniament la reducció d’emissions i l’enfortiment de la resiliència. És fonamental, per exemple, que les mesures d’adaptació no comprometin els objectius de mitigació —com podria passar amb l’ús intensiu de l’energia en sistemes de climatització—, i viceversa, que les accions per reduir emissions no generin noves vulnerabilitats socials o ambientals.
També cal posar el focus en la justícia climàtica, assegurar que les inversions i els esforços es distribueixin equitativament i prioritzar els col·lectius més vulnerables. A més, la planificació a llarg termini i la presa de decisions basada en l’evidència científica són claus per evitar accions improvisades o contraproduents.
Quines accions creus que poden ajudar a reduir emissions dins l’àmbit de l’economia circular i la logística sostenible?
L’economia circular i la logística sostenible ofereixen un gran potencial per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Una de les accions més rellevants és la reutilització i el reciclatge de materials, ja que permeten allargar la vida útil dels productes i disminuir tant la generació de residus com la necessitat d’extracció de nous recursos. Això implica una reducció significativa de les emissions associades als processos de producció i eliminació de residus.
A més, l’ecodisseny i l’optimització dels productes també són fonamentals. Elaborar productes pensats per ser més duradors, fàcilment reparables i reciclables afavoreix la circularitat i minimitza la petjada de carboni durant tot el seu cicle de vida. Aquest enfocament impulsa la innovació i fomenta pràctiques de consum més responsables.
Un tercer aspecte clau és la gestió eficient dels residus i la seva valorització. La implantació de sistemes de recollida selectiva, la col·laboració amb entitats especialitzades i l’aposta per tecnologies que permetin convertir els residus en nous recursos ajuden a aprofitar millor els materials i a evitar emissions innecessàries derivades de la seva descomposició o eliminació inadequada.
Finalment, la logística verda i el transport sostenible són imprescindibles. La planificació intel·ligent de rutes, l’ús de vehicles eficients o elèctrics i la promoció de models de distribució urbana menys contaminants són mesures que aporten una reducció substancial de les emissions a la cadena de subministrament.
Com pot la UPC contribuir a una educació ambiental transformadora que derivi en accions concretes de reducció d’emissions, tant dins de la Universitat com a la societat?
La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) exerceix un paper clau en la promoció d’una educació transformadora que pot derivar en accions reals de reducció d’emissions, tant dins la institució com amb impacte a la societat. En primer lloc, la UPC incorpora de manera transversal la sostenibilitat i el compromís social entre les competències bàsiques de tots els seus titulats. D’aquesta forma es vol assegurar que els futurs professionals dels diferents àmbits de l’enginyeria i l’arquitectura assimilen els coneixements, habilitats i valors necessaris per actuar en un context marcat per reptes socioambientals complexos.
Un exemple d’aquest esforç és el Màster en Ciència i Tecnologia de la Sostenibilitat, que coordino, i que ofereix una formació interdisciplinària i avançada per a la comprensió i el tractament dels grans reptes socioambientals actuals. Aquest màster compta amb assignatures que abasten àrees com la mitigació i adaptació al canvi climàtic, la transició energètica, l’economia circular i la gestió territorial sostenible. Així, els estudiants desenvolupen capacitats per dissenyar i implementar solucions concretes que contribueixin a reduir emissions i construir sistemes socioambientals més resilients i justos.
L’aposta educativa de la UPC es veu reforçada gràcies a la llarga trajectòria d’aquesta universitat com a institució compromesa amb la gestió sostenible i amb la reducció de la seva pròpia petjada ecològica. Des de fa anys, s’impulsen iniciatives en eficiència energètica, gestió de residus, mobilitat sostenible i altres àmbits ambientals, i s’han aconseguit reduccions importants en emissions i consum de recursos. Aquest lideratge intern no sols actua com a exemple per a tota la comunitat universitària, sinó que també crea un entorn formatiu real on els estudiants poden aplicar i experimentar les seves noves competències.
Expressa un desig ambiental per a les generacions futures.
Desitjo que les generacions futures visquin en un món on la relació amb la natura sigui respectuosa i equilibrada, on la prosperitat es construeixi des de la sostenibilitat, l’equitat i la responsabilitat col·lectiva. Vull que les generacions futures puguin gaudir d’una qualitat de vida plena sense estar condicionades pels impactes i riscos d’una crisi climàtica que hauríem pogut evitar, i que la seva creativitat i innovació es posin al servei del bé comú i de la regeneració del planeta. Que no hagin de preguntar-se mai si vam fer prou, perquè desitjo que rebin el llegat d’una societat valenta que va saber anteposar el futur col·lectiu als interessos immediats.