1. Explica’ns breument quina ha sigut la teva formació i com ha estat el teu recorregut professional.
La meva formació és híbrida entre l’urbanisme, el planejament territorial i la gestió ambiental, amb un interès creixent en com els sistemes urbans responen —o no— als reptes ecològics i socials. Al llarg del meu recorregut professional he combinat la pràctica tècnica amb la reflexió estratègica, treballant tant en projectes de planejament i transformació urbana com en l’anàlisi de polítiques públiques i estratègies metropolitanes. Aquesta trajectòria m’ha permès entendre la ciutat no només com una forma física, sinó com un sistema complex, vulnerable i en constant adaptació.
2. Quins són els principals projectes i línies de treball que es desenvolupen des del Servei d’Estratègia Metropolitana i Resiliència?
Des del Servei treballem principalment en tres grans línies. D’una banda, el desenvolupament d’estratègies de resiliència davant els impactes del canvi climàtic, com les onades de calor o altres episodis extrems des del punt de vista climàtic. De l’altra, la integració d’aquesta mirada de resiliència en les polítiques metropolitanes existents, perquè no sigui un àmbit aïllat sinó transversal. Finalment, impulsem projectes de caràcter més exploratori i prospectiu, que ens permeten anticipar escenaris futurs i orientar la presa de decisions a mitjà i llarg termini.
3. De quina manera aquests projectes contribueixen a fer l’àrea metropolitana més resilient davant els reptes climàtics i socials?
Aquests projectes contribueixen, sobretot, a reduir vulnerabilitats. No només físiques o ambientals, sinó també socials. La resiliència no consisteix únicament a resistir els impactes, sinó a assegurar que les respostes no deixin ningú enrere. Treballem perquè les infraestructures, els espais públics i els serveis urbans siguin més adaptables, però també perquè les polítiques metropolitanes tinguin en compte les desigualtats existents i les corregeixin. En aquest sentit, la resiliència és tant una qüestió tècnica com una qüestió de justícia social.
4. Des de la teva experiència, quin paper creus que ha de jugar l’educació ambiental en el context de crisi climàtica i social que estem vivint?
L’educació ambiental és clau, però ha d’anar més enllà de la sensibilització superficial. No n’hi ha prou amb transmetre bons hàbits; cal generar comprensió crítica sobre com funcionen els sistemes econòmics, urbans i ecològics, i quin paper hi juguem com a societat. L’educació ambiental hauria de capacitar les persones per entendre la complexitat del moment actual i per participar de manera informada en les decisions col·lectives. Sense aquesta base, qualsevol política climàtica corre el risc de ser percebuda com una imposició.
5. Si poguessis demanar un sol desig per al futur del planeta, quin seria?
Demanaria que fóssim capaços d’acceptar els límits. Acceptar que no tot és possible, que no tot pot créixer indefinidament, i que aquesta acceptació no és una renúncia, sinó una oportunitat per viure millor, de manera més justa i més conscient. Crec que aquest canvi cultural és tan important —o més— que qualsevol solució tecnològica.