El carrer gran o carrer major no sempre és el carrer més gran o llarg de la ciutat, però sí que és un eix principal que connecta els indrets més rellevants de la ciutat i s’hi concentren establiments i serveis. En ciutats grans, quan d’un carrer se’n diu «major», és perquè antigament era l’eix principal, però al llarg del temps s’ha anat transformant fins a adoptar la forma actual. El carrer Gran de Gràcia de Barcelona n’és un bon exemple: de primer, era un camí per on els habitants de la Vila de Gràcia baixaven cap a Barcelona; a principis del segle XIX es va urbanitzar (1925); el 1872 es va modernitzar amb la instal·lació del primer tramvia; el 1906 hi va començar a circular la primera línia d’autobús fins a la plaça de Catalunya, i el 1924 hi va començar a passar el primer Gran Metro de la ciutat, des de Lesseps fins a la Diagonal. O sigui, va començar sent un camí que unia dos pobles i es va acabar convertint en un passeig amb molta vida. El carrer major de la Vila de Gràcia, doncs, va passar de ser un camí que només tenia un sol ús (anar d’un lloc a un altre) a ser una avinguda que tenia més activitat, que enfortia els vincles entre persones i que tenia opcions per a noves formes de mobilitat.

No és casualitat que el Pla Cerdà connectés el passeig de Gràcia amb aquesta via. El passeig de Gràcia ja va ser directament concebut com un eix cívic, d’esbarjo, i per això mateix s’hi podien trobar tota mena d’activitats d’oci, locals comercials, sales de ball, restaurants i cafès.

• 

A Barcelona, s’hi van anar planificant noves avingudes, que jerarquitzaven i categoritzaven la xarxa viària. Eren grans eixos que concentraven el pes del trànsit rodat i també les activitats i els serveis. La Gran Via, l’avinguda Diagonal o la Meridiana són clars exemples de vies on encara avui conviuen vehicles motoritzats i vianants seguint un esquema de bulevard.

Alguns plans, com el Pla Jaussely o el Pla Comarcal d’ordenació urbana de Barcelona del 1953, van intentar allargar aquests carrers per ampliar la continuïtat urbana més enllà de Barcelona, aprofitant els traçats de les anomenades vies patrimonials, que són les vies que històricament han connectat els municipis entre si. L’àrea metropolitana de Barcelona és així: 36 nuclis urbans connectats històricament per vies patrimonials, forjades al llarg dels anys com un element vertebrador del territori.

Però van arribar les infraestructures d’alta velocitat, planificades i implantades en poc temps, que van dificultar la connexió viària de caràcter cívic. El que ha acabat passant és que fora de les ciutats, les autopistes i carreteres ens permeten fer trajectes llargs, però és difícil recórrer distàncies curtes entre municipis o indrets propers entre si.  

Les vies patrimonials han connectat històricament els nuclis urbans

ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC SPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI

Avui dia, a la metròpolis de Barcelona aquestes vies principals que temps enrere permetien la connexió social i concentraven la vida urbana, no tenen continuïtat més enllà de les zones urbanes. Tanmateix, sabem que tenen un gran potencial per allargar-se i prolongar la continuïtat urbana tot traspassant els límits municipals.

Ara, en aquest moment de repensar el planejament en el marc del Pla director urbanístic metropolità (PDU), tenim l’oportunitat de proposar una xarxa d’avingudes de caràcter cívic que faciliti la proximitat metropolitana: una xarxa de “carrers majors” metropolitans i vies patrimonials modernes que ens permeti accedir fàcilment als serveis que necessitem (cultura, lleure, sanitat, comerç, feina…). Si volem una metròpolis de proximitat, ens cal apropar tot allò que ens fa falta en el dia a dia. Per aquest motiu, les infraestructures viàries, en comptes de presentar-se com un problema, es poden convertir en un espai d’oportunitat per moure’ns de diferents maneres, poder recórrer distàncies curtes i donar-nos accés a estacions, parcs, establiments i urbanitzacions.

Podem, doncs, reconvertir les autopistes en avingudes? Podem recuperar les vies patrimonials que amb el temps es van convertir en carreteres ràpides? De la mateixa manera que el passeig de Gràcia es va concebre perquè els vianants hi passegessin, ara podem redissenyar aquestes vies per convertir-les en avingudes metropolitanes que incorporin espai públic i activitats per a les persones.

ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI

Els resultats del concurs d’idees Nusos i Cruïlles ens mostren bones propostes per transformar diverses vies en avingudes metropolitanes. Les noves connexions urbanes seran carrers d’escala més social, que garantiran la continuïtat del transport públic, el carril bici i l’espai per als vianants, per poder recórrer distàncies curtes i reduir els temps de desplaçament. Quan circulem a peu per aquestes avingudes metropolitanes podrem aturar-nos, accedir a serveis, activitats, establiments, itineraris paisatgístics i altres espais. Alhora, aquests nous “carrers majors” metropolitans permetran diferents formes de mobilitat: facilitaran l’accés al transport públic en superfície, garantiran la mobilitat activa amb una xarxa de carril bici, proporcionaran un espai públic que permetrà l’esbarjo i la implantació d’activitats a les plantes baixes dels edificis de l’entorn i permetran arribar a llocs rellevants (anar a comprar, treballar, portar els infants a l’escola…) en menys de 15 minuts a peu o en bicicleta.

En conjunt, formaran una nova xarxa de carrers de reconnexió social i ecològica del territori, una  estructura urbana que prioritzarà les persones, la natura, el transport col·lectiu i l’espai públic. La proximitat és un ingredient indispensable per fer una metròpolis futura més saludable i sostenible, que contribueixi directament a la qualitat de vida de la ciutadania.

Carrusel d’imatges del concurs:

ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI BLANC ESPAI