Àrea Metropolitana de Barcelona

Més endavant, però, aquesta cançó que cantem a finals de desembre ens avisa que “les figues són verdes”. T’havies parat a pensar mai que la figa no és una fruita d’hivern? I sabies que la poma i el kiwi només es conreen els mesos que contenen la lletra R? I que el litxi no es cultiva enlloc del continent europeu? Sovint, els refranys i les dites populars ens aconsellen sobre quan hem de consumir (o no) els diferents aliments, en funció de l’estat de maduració i l’època de collita: “Cada cosa al seu temps, i al maig, cireres”, “Qui menja pomes abans de Sant Joan, o les plora, o les plany, o les porta al ventre un any”, “Per Sant Jaume i Santa Anna, maduren el raïm i la magrana”, “A l’agost, figues i most”, “Octubre finit, raïm collit”, “Per Sant Silvestre, poca fruita a la cistella”… Els nostres avantpassats s’orientaven mirant el cel i vivien amb el que els donava la terra. Al llarg dels anys i amb els avenços tecnològics que ens han acompanyat, la relació amb la natura s’ha tornat més distant i la majoria de persones que vivim en les ciutats hem perdut els coneixements populars sobre el camp i els cultius. La globalització ha fet que es desdibuixin les fronteres i molts sectors, incloent-hi el de l’alimentació, ara treballen en mercats internacionals. Això té una repercussió directa sobre el medi ambient per diversos motius: els conservants químics que es posen als productes, els envasos per transportar-los i vendre’ls i els gasos contaminants que emeten bona part dels vehicles de transport de mercaderies tenen efectes molt nocius tant per al planeta com per a les persones i la resta d’éssers vius.   El canvi climàtic sobre la taula Què has menjat per dinar avui? Saps d’on venien els ingredients? Els has comprat envasats o a granel? Vivim tan de pressa que a vegades ens descuidem de qüestionar-nos coses molt bàsiques, i sovint no som conscients de la repercussió que pot tenir la manera com vivim el nostre dia a dia. Quins aliments comprem, on els adquirim i com ens els emportem a casa són tres decisions clau que cal prendre amb consciència. Primer de tot, és important saber quins són els aliments de temporada per tal d’afavorir que la producció sigui local i no d’importació, ja que l’agricultura depèn del clima de cada lloc i les plantacions varien en funció de l’època de l’any. Aquesta inquietud per saber l’origen dels aliments ha d’anar acompanyada, per força, d’una preocupació pels envasos que acompanyen els productes. Anar al mercat amb cabàs, comprar a granel o recollir una cistella ecològica periòdicament són petits canvis que poden generar un impacte molt gran, sobretot si anem teixint una xarxa de persones que s’afegeixen a aquest model d’alimentació més sostenible.     A només 8 km del centre de Barcelona hi trobem el Parc Agrari del Baix Llobregat, una extensió que supera les 3.000 ha i que ens permet comprar productes frescos sense intermediaris.   Agricultura urbana Sembla una fal·làcia, oi? Doncs no ho és. Cada vegada trobem més tipus d’agricultura a la ciutat. Volem unes ciutats més verdes, i l’agricultura n’és un dels elements clau. Sabem que els recursos són limitats, per això cal que aprofitem amb intel·ligència els espais oberts. Actualment trobem moltes iniciatives d’horts urbans arreu del territori, nascudes sobretot des de la ciutadania conscienciada amb voluntat de reivindicar espais infrautilitzats. Aquests cultius no tenen ambició de produir industrialment, però compleixen una funció ambiental i social molt més important, perquè acosten la natura a la ciutat i reforcen la cohesió de les comunitats implicades. De vegades es col·loquen horts a les cobertes dels edificis, que sovint són espais que queden desaprofitats. Però, i si en poséssim a tot l’edifici? De la mateixa manera que tenim plantes a dins de casa i al balcó, per què no posar-hi cultius? Podrien ser edificis d’oficines on la gent treballés envoltada de natura, o que l’agricultura fos la font de treball principal. L’agricultura vertical és una nova manera de cultivar que ens permet optimitzar l’espai i, per tant, fa més viable la convivència amb la densitat de les ciutats. Tenir la font de producció d’aliments més a prop permet reduir notablement les emissions que genera el transport que fa arribar els productes del camp a la ciutat, on la demanda és més alta. També indueix les persones a ser més partícips i, per tant, conscients de tot el procés.   I per postres… L’emergència climàtica ens obliga a actuar de manera ràpida i eficaç. El futur depèn de nosaltres, com a societat i com a individus. És important treballar en xarxa perquè els petits canvis que fem en la nostra vida quotidiana tinguin un impacte més gran i, a poc a poc, puguem transformar el model de societat en un model més sostenible. Cal que visquem el nostre dia a dia amb consciència i coherència, sense perdre de vista que tot el que fem repercuteix en el medi ambient i en la preservació del planeta. Així doncs, què menjarem de postres?  

La manera que tenim de viure i la manera que tenim de moure’ns estan interrelacionades, i l’una condiciona l’altra. Malgrat això, l’urbanisme i el transport sovint es planifiquen per separat. Avui, a la metròpolis de Barcelona hi viuen 3,2 milions de persones, que fan més de 5,2 milions de desplaçaments motoritzats cada dia. Juntament amb els de mercaderies, aquests desplaçaments representen més del 28 % de les emissions de CO2 a Catalunya i, en conseqüència, provoquen uns impactes que afecten greument la salut, el medi ambient, l’economia i l’equitat social. La creixent dispersió urbana (vivim més lluny i més separats els uns dels altres) i la fragmentació territorial, amb una forta desconnexió entre el centre i la perifèria, dificulten les relacions socials i posen en perill la cohesió de la metròpolis. La població que viu en les zones més allunyades del centre rep les conseqüències de la manca de transport públic suficient i sovint depèn del vehicle privat per dur a terme els trajectes diaris. Aquest model de mobilitat requereix unes grans infraestructures i un elevat consum d’energia i, a més, perjudica greument la salut de les persones. Integrar les infraestructures El context actual de canvi climàtic, les conseqüències del qual ja són presents, ens demana una adaptació i un canvi de model, que passa per repensar les xarxes d’infraestructures i la relació que tenen amb els teixits urbans. Per reduir les emissions de gasos contaminants i millorar la qualitat de vida de les persones, cal consolidar una ciutat compacta i de proximitat, que apropi la feina, el lleure i els serveis que utilitzem en el dia a dia i que permeti fer un consum racional dels recursos. A més, necessitem una xarxa d’infraestructures integrada en l’entorn urbà i ambiental, que restauri la connectivitat ecològica i recuperi l’espai viari perquè s’hi pugui fer vida (passejar-hi, anar d’un lloc a un altre, circular-hi en bicicleta, etc.). Promoure la mobilitat sostenible mitjançant una xarxa de transport públic col·lectiu eficient permetrà reduir bona part dels desplaçaments que avui en dia es fan en cotxe. Diversificar la mobilitat Les xarxes de transport agafen un sentit global quan es complementen entre elles. El territori metropolità és molt divers i requereix modalitats de transport diferents, que cal que estiguin ben interconnectades perquè la mobilitat sigui eficient. Si la ciutat és més compacta, la majoria de desplaçaments es poden fer a peu o en bicicleta. Per arribar a llocs més distants, s’ha de garantir l’accessibilitat en transport públic i facilitar les combinacions entre les diferents xarxes, procurant que hi hagi el mínim de transbords possible.   Vies estructurants metropolitanes Les infraestructures de transport poden tenir aspectes molt diferents en funció de les dimensions, la localització i la connectivitat que tenen respecte al territori. Algunes permeten connexions a gran velocitat per a vehicles i mercaderies, d’altres afavoreixen el pas de vianants i  bicicletes, però totes són importants per aconseguir una metròpolis més equitativa i sostenible. Corredor: via ràpida i segregada que connecta diversos municipis i permet el pas de vehicles i mercaderies a gran velocitat. Avinguda: carrer que estructura trames urbanes i que assegura la continuïtat per als vianants, les bicicletes, el transport públic i el transport privat. Connector: carretera que enllaça corredors, avingudes i camins, i que té un paper clau per assegurar la continuïtat de la xarxa. Camí: via que vertebra el territori metropolità, recupera els lligams històrics entre pobles i ciutats, dona accessibilitat als espais oberts i garanteix el pas de vianants i bicicletes.   Si ens hi fixem bé, doncs, les quatre vies tenen seccions molt heterogènies, que permeten diferents modalitats de transport, alhora que afavoreixen l’accés a espais de relació social. La natura cada vegada agafa més protagonisme i el verd s’infiltra en la ciutat a través d’aquests eixos, que formen part de la infraestructura verda. Al cap i a la fi, les vies metropolitanes són una oportunitat per naturalitzar la ciutat i han de respondre a les exigències de la metròpolis actual i futura, totalment marcada pel canvi climàtic. Com dèiem en començar, si aconseguim que hi hagi menys vehicles en circulació tindrem una ciutat més saludable, on podrem viure millor. I tu, com t’imagines les infraestructures que acompanyaran el futur de la metròpolis? Participa en el debat del PDU metropolità el dia 2 de desembre de 2019, a les 18.30 h, al Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports (carrer dels Vergós, 16, Barcelona).

A la metròpolis de Barcelona hi viuen més de 3,2 milions de persones en 1,5 milions d’habitatges. Lluny de ser un teixit urbà uniforme, el parc d’habitatges està format per diverses tipologies amb diferents necessitats i requeriments. Hi trobem formes urbanes pròpies de la ciutat compacta mediterrània –edificis alineats al carrer– i d’altres de més recents, com els blocs d’habitatge o les cases unifamiliars –nascudes principalment com a conseqüència de les onades migratòries arribades a partir dels anys quaranta del segle XX. L’anàlisi actual del territori ens ha portat a identificar tres realitats residencials diferents, és a dir, tres tipus de grans zones on viu la gent. S’entén per continu urbà el seguit de ciutats que estan totalment unides. Hi ha una alta densitat –hi viu el 77% dels habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona– i una gran diversitat de població. S’hi concentren moltes activitats i té una vitalitat molt intensa. La seqüència de ciutats és una cadena de nuclis relativament densos –hi viu el 21% de la població– no homogenis, cadascun amb una identitat històrica pròpia. Aquestes ciutats segueixen una seqüència que alterna els nuclis amb espais oberts o infraestructures. Els assentaments dispersos són àrees de baixa densitat –hi viu el 2% de la població– envoltades de grans entorns naturals, on hi predomina l’habitatge unifamiliar. Els serveis bàsics sovint estan allunyats i, per tant, són zones amb una forta dependència del vehicle privat. Teixir el futur Els teixits residencials, juntament amb els d’activitat econòmica, ocupen gairebé la meitat del territori metropolità. La manera de viure en els diferents teixits està definida pel nivell de centralitat, l’accessibilitat en transport públic i la connectivitat que tenen a la xarxa viària bàsica. Per aconseguir un territori socialment cohesionat cal plantejar una distribució equilibrada dels centres urbans locals i metropolitans, en els quals accedir a les activitats i serveis estigui a l’abast de tothom. Per aquest motiu, és important determinar la futura localització dels habitatges i dels llocs de treball, així com saber on se situaran les principals dotacions de serveis, activitats, equipaments i espais públics. Les actuacions sobre els teixits residencials han de tendir més cap a la regeneració urbana i la rehabilitació arquitectònica que no pas cap al creixement urbà. Cal una reglamentació pròpia per a cadascun dels teixits que tingui en compte els elements preexistents i que permeti accions diferenciades segons el lloc, alhora que garanteixi l’equilibri de les condicions de vida. S’ha de vetllar, en general, perquè aquests teixits, les infraestructures de mobilitat i els espais oberts estiguin més ben cohesionats i que, consegüentment, augmenti la qualitat de vida de les persones. Un exemple de com es pot fer és acostar els equipaments a les àrees residencials, de manera que cada barri compti amb uns serveis de proximitat que potenciïn l’escala local dins la metròpolis. També es pot augmentar la presència de verd i d’espais per a vianants per afavorir els desplaçaments a peu i en bicicleta. El futur de la metròpolis passa per abordar la rehabilitació dels teixits urbans i equilibrar el complex sistema de relacions urbanes, així com per millorar l’habitabilitat i resoldre l’accés de la població a l’habitatge.

Cada vegada més, els projectes de ciutat i els plans urbanístics incorporen la participació ciutadana com una part essencial del procés de redacció. Al cap i a la fi, qui més viu la ciutat és qui més la coneix. Però de quina manera una vivència personal o col·lectiva pot transformar-se en un requeriment tècnic? Una necessitat local pot convertir-se en acció global? La participació de la ciutadania en les decisions que afecten la ciutat és necessària. No obstant això, de la mateixa manera que no fem un pastís sense mirar la recepta, no podem decidir sobre la ciutat sense tenir cap noció d’urbanisme. Explicar els conceptes tècnics de qualsevol àmbit a un públic general no és fàcil, i tampoc no ho és entendre’ls si no ets especialista en el tema. L’urbanisme metropolità actual s’esforça perquè això canviï. Per això, l’objectiu principal de l’exposició “Metròpolis de ciutats” és apropar l’urbanisme metropolità a la ciutadania d’una manera divulgativa i interactiva. L’exposició es planteja com un pont entre ciutadans i tècnics, un punt de trobada on s’expliquen els conceptes bàsics que planteja el futur Pla director urbanístic metropolità, aquells que determinaran el futur de la metròpolis. El relat expositiu es construeix de tal manera que qualsevol persona pot adquirir unes nocions bàsiques, però, si algú ja té coneixements previs, també té la possibilitat d’aprofundir en les idees clau de cada temàtica.  Així, els ciutadans poden entendre i participar en els debats oberts emmarcats dins del procés participatiu que acompanya la redacció del Pla. També poden fer suggeriments a través d’un formulari web. Els apartats de l’exposició s’agrupen en illes formades per panells de fusta i compten amb audiovisuals, maquetes i fullets per emportar-se que reforcen la interacció entre visitant i exposició. Hi podem trobar unes ulleres de realitat virtual que ens permeten passejar-nos per la infraestructura verda de la metròpolis, per exemple. Quan parlem de teixits residencials, podem emportar-nos una postal que explica les característiques del tipus de teixit on vivim. També podem marcar, en una maqueta de fils i agulles, els nostres recorreguts diaris pel territori especificant la modalitat de transport que utilitzem. S’han buscat maneres per fer-ho divertit i dinàmic i que el visitant ho visqui en primera persona, que es reconegui en els diferents espais de la metròpolis i s’aconsegueixi, així, que l’urbanisme esdevingui quelcom proper. Per a grups interessats en una més tècnica s’organitzen visites guiades.   Com que l’objectiu també passa per arribar al màxim de persones possible, l’exposició s’ha plantejat amb caràcter itinerant i va recorrent els diferents municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. Així es reforça que els ciutadans de la metròpolis se sentin part del territori, que ja no és només la ciutat de Barcelona sinó una metròpolis de ciutats que comprèn els 36 municipis, amb les especificitats i la identitat de cadascun. Les decisions que es prenen en un municipi repercuteixen en la resta, i cal alternar la visió local amb la metropolitana per aconseguir un desenvolupament que millori la vida de tothom. Fins ara, l’exposició ha viatjat a Cornellà de Llobregat, Barcelona, Sant Feliu de Llobregat, el Prat de Llobregat i Cerdanyola del Vallès, on la podem trobar fins el 9 de novembre. Del 16 al 28 de novembre es podrà visitar a l’antiga fàbrica Caci, a Badalona, i al desembre tornarà a Barcelona per tancar el període d’itinerància i el procés participatiu. I tu, on vius? Tens la tarda lliure? Anima’t a descobrir com funcionen les nostres ciutats i quins són els reptes de la metròpolis del futur. Tu també hi pots dir la teva!    

Com dibuixaries Barcelona a vista d’ocell? El pla de Barcelona té la singularitat de trobar-se delimitat per quatre elements naturals: el mar Mediterrani, el riu Besòs, el riu Llobregat i la serra de Collserola. Però, són realment límits? Es tracta de barreres infranquejables?   Límits o oportunitats? Temps enrere, els rius eren sinònim de vida, riquesa i intercanvi, i les persones procuraven instal·lar-s’hi a prop per treure’n el màxim benefici. Amb el pas dels anys, el creixement demogràfic, l’expansió de les ciutats i l’avanç de la tecnologia han fet que els humans ens anéssim desvinculant d’aquests elements naturals que abans formaven part del dia a dia. Durant molt de temps han quedat a l’esquena de la ciutat: han esdevingut llocs residuals i bona part han estat soterrats i canalitzats. L’àrea metropolitana de Barcelona compta amb una xarxa subterrània molt extensa de rius i rierols, que inclou elements emblemàtics com el Rec Comtal i altres canalitzacions. El soterrament i la canalització d’aquesta xarxa blava es van dur a terme en un període de creixement expansiu en què el desenvolupament es trobava supeditat al cotxe i no es tenia present el canvi climàtic ni els seus possibles efectes.   Mentre la metròpolis creixia, els rius eren fronteres que separaven municipis i que, d’alguna manera, marcaven el límit de creixement de les ciutats. Les noves infraestructures van fer possible sobrepassar aquestes barreres i, avui dia, la metròpolis està formada per 36 municipis interconnectats. Però les nostres necessitats canvien i els reptes metropolitans també. Els rius continuen sent-hi, i el que en el seu moment van ser límits ara són llocs d’oportunitat; espais urbans amb un gran valor ecològic i amb molt de potencial social. Avui és necessari replantejar-se com volem que sigui la relació entre la ciutat construïda i aquests elements naturals, tenint en compte des d’una persona que passeja pels camins de ribera fins a l’escala territorial. A la metròpolis hi destaquen dues conques hidrogràfiques, la del riu Besòs i la del riu Llobregat. Podríem dir que el Besòs i el Llobregat són germans de caràcters molt diferents. El primer té un cabal inferior, el seu entorn és més urbà i el tram final, que era un espai marginal, s’ha reconvertit en un parc fluvial. Es troba en una cota inferior respecte de la ciutat i és un espai natural agradable, amb un passeig fluvial que s’omple cada dia de milers de persones que practiquen esport o descansen a la gespa. El riu Llobregat, en canvi, és força més llarg i cabalós, i encara manté la seva irregularitat en forma de meandres durant bona part del curs. Juntament amb el Parc Agrari del Baix Llobregat, formen un gran espai natural amb un ampli ventall de flora i fauna. També acullen molts visitants de diferents edats, incloent-hi grups escolars, que aprofiten per aprendre coses sobre les diverses espècies que hi habiten. Aquests connectors ecològics han passat a ser els elements estratègics del projecte metropolità. S’hi han fet intervencions com ara parcs lineals, miradors que permeten observar la biodiversitat existent, ponts que connecten municipis d’ambdues bandes, recuperació de la llera del riu i camins de ribera. S’han convertit en espais d’oci i lleure per a la ciutadania, punts de trobada on tenir una relació més propera amb la natura i les poblacions veïnes. Tampoc no podem oblidar el paper que tenen dins del territori els rius i rierols, els aqüífers i les zones humides com a elements clau de la infraestructura verda. A més de permetre una sèrie d’activitats, els rius són grans connectors ecològics i les principals fonts de subministrament d’aigua potable a la metròpolis. L’aigua és un recurs escàs: cal garantir la continuïtat del seu cicle i fer-lo el més eficient possible. És per això que, al llarg dels anys, s’han anat buscant maneres d’aconseguir una aigua més neta i aprofitar-la i reaprofitar-la al màxim. Actualment, l’àrea metropolitana ja té més de 10 depuradores i estacions de regeneració d’aigua i més de 10 plantes potabilitzadores. Per tant, tot i que la relació amb l’aigua és diferent respecte a l’origen de la civilització, els rius continuen tenint un paper molt important en la metròpolis. Per això, quan tornis a obrir l’aixeta, quan passegis per la vora del riu o creuis un pont, pensa en tot allò que els cursos fluvials ens aporten i en totes les possibilitats que ens ofereixen. La responsabilitat que els rius es conservin i formin part de la metròpolis del futur recau en nosaltres.

El 15 % del sòl ocupat de l’AMB correspon a teixits productius consolidats. L’activitat econòmica del territori metropolità és diversa i complexa i és un element clau en la configuració del paisatge urbà que percebem els ciutadans. Durant els darrers 50 anys s’ha quadruplicat la superfície de sòl industrial. Es tracta d’un creixement que ha permès a la indústria satisfer les seves demandes d’espai i accessibilitat i que ha fet possible que els nuclis urbans s’alliberessin d’unes activitats no sempre compatibles amb els usos residencials. Com a conseqüència d’aquesta evolució, avui dia s’identifiquen dos tipus de model: les àrees d’activitat econòmica en corredor territorial (més connectades a les xarxes d’infraestructures principals) i les àrees d’activitat econòmica en continu urbà (més pròximes als teixits urbans).   L’evolució econòmica ha portat a la diferenciació entre dos tipus d’àrees especialitzades d’activitat econòmica   En un temps protagonitzat pel coneixement i la tecnologia, l’activitat econòmica necessita espais on innovar, produir, emprendre i generar riquesa i coneixement. Cal rehabilitar els teixits industrials per millorar-ne la competitivitat i encaixar-hi les noves formes d’activitat econòmica. Cada model necessita actuacions específiques per satisfer les seves necessitats competitives i incrementar la productivitat, el valor afegit i la qualitat de les activitats productives i els serveis. Alhora, s’han d’integrar ambientalment i socialment al territori. El desenvolupament socioeconòmic a debat Tenim la possibilitat d’evolucionar cap a un territori més resilient socialment i econòmicament? Som capaços d’incloure diferents models econòmics interdependents, circulars i d’escala diversa? Pot el planejament urbanístic estimular el desenvolupament de l’activitat econòmica d’una manera equilibrada i eficient? Com es pot incentivar un ús més eficient de les infraestructures de serveis i dels recursos naturals? Vine al debat del PDU metropolità obert als col·legis professionals i centres de recerca el dia 21 d’octubre de 2019 a les 19.00 h al Col·legi d’Economistes de Catalunya (pl. Gal·la Placídia, 32, Barcelona).