A quants minuts caminant tens un gran espai verd? Hi pots arribar en bicicleta? I al municipi veí? I al barri de l’altre costat de l’autopista?

El territori de l’àrea metropolitana de Barcelona engloba 36 municipis. Alguns d’aquests municipis, com la ciutat de Barcelona, són alhora l’agrupació d’antigues poblacions que han quedat morfològicament unides pel creixement dels seus nuclis i han acabat esdevenint una sola ciutat amb diferents identitats pròpies. Els barris de Sants, Gràcia i Sant Andreu, que tenen una trama urbana molt diferenciada i eren pobles totalment independents, actualment es troben en continuïtat i s’hi pot accedir caminant, superant qualsevol barrera. D’altra banda, hi ha municipis que han recuperat l’accés a espais naturals del seu entorn. Per exemple, Sant Boi de Llobregat està recuperant cada cop més la relació amb el riu Llobregat gràcies a la restauració socioambiental. El Prat de Llobregat ha millorat l’accés a les platges i ha restaurat tot un espai públic renaturalitzat. Badalona, un altre exemple, ja fa temps que va transformar tot el front litoral en un llarg passeig marítim que en repensava el passat industrial.

Històricament, els nuclis urbans se situaven de manera estratègica segons la geografia del territori, tenint en compte els recursos naturals propers. Tots aquests nuclis estaven connectats entre si a través de camins rals, que resseguien la topografia original del territori. La xarxa de camins prioritzava la mobilitat a peu, tot i que també permetia desplaçar-se amb els mitjans de transport disponibles en cada època. Avui veiem que aquests camins tenen un gran potencial per recuperar el vincle entre la natura, el patrimoni i la ciutat.

A partir de la industrialització a finals del segle XVIII i amb els avenços tecnològics al llarg dels segles XIX i XX, les connexions entre territoris van agafar una escala més gran i complexa. Els camins rals van anar quedant desconnectats o obstaculitzats per unes carreteres i autopistes que pretenien sustentar els nous models econòmics i comercials. Aquestes noves infraestructures travessaven el territori sense tenir en compte l’entorn natural, ni els barris ni municipis que hi quedaven a banda i banda.

Si bé és cert que amb l’alta velocitat s’escurcen distàncies llargues, de vegades el que tenim a prop sembla més lluny que mai. Has anat mai caminant de Barberà del Vallès a Cerdanyola del Vallès? I de Molins de Rei a Sant Vicenç dels Horts? Segurament no… perquè literalment no es pot. Per aquesta raó les vies de comunicació de les ciutats ja no es poden plantejar més en els termes clàssics del disseny d’infraestructures viàries, sinó que també cal que tinguin en compte la mobilitat a escala humana. Cal fer les autopistes més permeables, tant per poder travessar les barreres que elles mateixes generen com perquè puguin infiltrar l’aigua de la pluja i afavorir els sistemes ecològics. Així mateix, integrar voreres per al desplaçament de vianants és essencial per garantir el dret a accedir al territori i recuperar el vincle social entre municipis.

A més a més, cada cop som més conscients de les conseqüències del canvi climàtic i de la necessitat de fer un canvi de model de mobilitat. La ciutat del futur, o del present, ens ha de permetre cobrir les necessitats bàsiques en un radi de 15 minuts caminant. Aquest model de ciutat de proximitat és imprescindible per reduir l’ús del vehicle privat i afavorir la mobilitat activa, un hàbit saludable que cal incorporar en el nostre dia a dia. En canvi, actualment, el 70 % de l’espai dins la ciutat està destinat a la mobilitat motoritzada.  Cal doncs prioritzar el vianant, cosa que implica destinar més superfície a l’espai públic i al verd urbà per afavorir l’accés a noves activitats i flexibilitzar els usos per al lleure.

Cal apropar distàncies per afavorir la mobilitat activa

Redefinir uns itineraris clars i ben connectats entre barris i municipis, i entre espais urbans i espais oberts, és clau per democratitzar l’accessibilitat de tota la ciutadania al territori. Cal recuperar la proximitat entre els teixits urbans i per això s’han d’integrar les infraestructures viàries i dissenyar nous espais públics que facilitin l’accés als serveis, a les activitats i també a la natura. Les ciutats han d’evolucionar cap a un model de mobilitat que no només busqui el camí directe, el més ràpid, sinó que també busqui el confort de la gent i que permeti gaudir del trajecte. És important situar l’oferta d’activitats i serveis de manera estratègica a l’espai públic: no només cal un bon accés a la natura i al patrimoni natural des de la ciutat, sinó també donar més valor al camí que ens hi porta. En aquest sentit, els camins rals històrics tenen un gran valor paisatgístic i permeten recuperar el vincle amb la natura i el patrimoni; la velocitat a la qual ens movem com a vianants o ciclistes ens permet gaudir del paisatge de manera pausada i saludable: l’olor d’una planta o el brunzit d’una abella són una experiència sensorial molt diferent de la que tenim des del cotxe o a través de la finestra del tren

De manera similar, és bàsic que la natura s’infiltri a la ciutat, ja sigui en forma de parc, d’arbrat als carrers o d’avingudes metropolitanes que afavoreixin la connectivitat ecològica i social. La reconnexió de la metròpolis des de la natura i la xarxa de camins ens garanteixen el dret de caminar per la metròpolis. I tu, cap on vols caminar?