La ciutat és una successió d’espais connectats entre si: places, carrers, passatges, galeries, patis, vestíbuls, terrats i soterranis que s’entrellacen, se superposen o s’encreuen i es converteixen en escenaris de vida urbana. En aquests escenaris, la forma física i els usos dialoguen entre si per crear activitat i moviment les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. La vida urbana és la suma de les històries passades i presents que, de manera espontània i simultània, omplen de vida la ciutat. Tot això, en conjunt, és el que defineix la identitat urbana d’una ciutat.

La capacitat física i material de crear activitat urbana és el que els urbanistes, arquitectes i sociòlegs anomenen «urbanitat», i sovint analitzen on, quan i com es desenvolupa a la ciutat. Els espais d’urbanitat són, doncs, tots els espais on trobem activitat urbana, els llocs on la ciutat pren consistència i intensitat. També s’anomenen «espais de centralitat», «espais de vitalitat» o «espais de trobada». Poden ser, per exemple, la plaça de la Vila o els carrers on es concentra el petit comerç.

En termes físics, a la ciutat hi ha una gran diversitat d’espais i edificis que es relacionen entre si tot creant dissenys arquitectònics i urbans molt diferents i en tres dimensions. Justament com que són diferents, hi neixen activitats, usos i funcions diferenciats. És a dir, la forma física influeix en la urbanitat perquè crea oportunitats per a “coses” urbanes (en paraules de de Solà-Morales) i relacions de diferents naturaleses. Aquestes relacions, tot i que aparentment poden semblar caòtiques, marquen un ordre que fa possible que la ciutat funcioni.

Al sud d’Europa, el clima i el llegat cultural fan que hi hagi una qualitat urbana que està molt relacionada amb l’espai públic i la forma irregular dels teixits urbans. Aquests teixits urbans tan heterogenis tenen molta història i acullen una combinació d’usos que ha anat madurant al llarg del temps i que forma part de l’ADN de les ciutats mediterrànies. A la metròpolis de Barcelona s’hi troben totes aquestes característiques mediterrànies. I a més a més, la de Barcelona, com a metròpolis de ciutats que és, està construïda gràcies a la suma d’identitats municipals i crea un model propi i irrepetible.

Aleshores, si en comptes de parlar d’una ciutat, parlem d’una metròpolis, la urbanitat pot ser contínua? Aquí entra en joc el que abans anomenàvem «la perifèria», és a dir, porcions de territori que hi ha fora dels límits d’una ciutat, així com les infraestructures viàries que el fragmenten. Aquests espais podrien tenir un alt potencial d’accessibilitat als espais oberts, però en alguns casos es troben desconnectats i amb usos obsolets. La ciutat contínua, doncs, queda interrompuda per autopistes, vies ferroviàries i espais marginals que generen fraccions de territori inaccessibles o desconnectades i en desús.

• 

Té continuïtat la urbanitat en la metòpolis?

Precisament en aquests espais en els quals avui no reconeixem la ciutat, és on rau l’oportunitat de reciclar teixits i infraestructures per articular la metròpolis: cal convertir-los en espais enllaçats que reconnectin una nova metròpolis pensada per a les persones i la mobilitat sostenible. Les dinàmiques urbanes pròpies de la ciutat central poden estendre’s a aquestes àrees que tenen potencial d’urbanitat i aproximar-se als municipis. És potser en aquests espais on l’arquitectura, el disseny de l’espai públic i el reciclatge de les infraestructures escurçaran distàncies i oferiran qualitat urbana.

Arran de carrer és on la ciutat pren més vida. Per tant, la urbanitat metropolitana s’ha de projectar, sobretot, en aquesta part de l’espai públic i a les plantes baixes dels edificis. On avui dia trobem nusos viaris i només hi circulen vehicles, podem projectar-hi cruïlles, places, cantonades, parcs… Tenim el gran repte de reaprofitar els espais segregats per generar-hi urbanitat metropolitana i convertir-los en espais habitables, saludables, confortables, atractius i respectuosos amb l’entorn.

Probablement, aquest és el principal repte metropolità. Als anys vuitanta es parlava de «dignificar la perifèria» amb actuacions icòniques. Ara, més aviat parlem d’articular i intensificar els punts estratègics de la ciutat metropolitana.

Els punts estratègics articulen al seu voltant altres sistemes: eixos, espais fluvials, carrers o barris. La ciutat s’hi fa més intensa, tenen una elevada accessibilitat i s’hi concentren diversos modes de transport. Això fa que augmentin les relacions entre totes les escales, és a dir, amb el lloc en si mateix, amb el municipi i alhora amb tota la metròpolis. Poden ser avingudes, accessos, nodes, etc., amb una barreja d’activitats que provoquin urbanitat metropolitana. Alguns poden tenir usos més generalitzats i altres de més especialitzats (com el campus de la UAB o el centre comercial Baricentro, per exemple).

En el concurs d’idees Nusos i Cruïlles es van imaginar molts d’aquests espais, anomenats de centralitat metropolitana, que exploraven la urbanitat: espais intermodals amb estacions, parades d’autobús o aparcaments d’intercanvi (P+R) que generaven grans places, parcs o passejos i posaven en relació tot l’entorn; espais que concentraven usos, accessibilitat, modalitats de transport i densitat urbana i que reforçaven la identitat metropolitana.

• 

Poden els nusos viaris convertir-se en espais d’urbanitat?

Davant d’aquest repte, les avingudes metropolitanes ofereixen l’oportunitat de garantir la continuïtat urbana i la proximitat entre municipis. La xarxa d’avingudes metropolitanes ha de servir per relligar els teixits urbans gràcies a la creació de nous espais d’urbanitat per a les persones que viuen en indrets més dispersos. Les avingudes seran com uns carrers majors metropolitans que connectaran la metròpolis amb transport públic (autobusos d’altes prestacions o tramvies) i alhora prioritzaran la mobilitat activa (vianants i ciclistes). La xarxa d’avingudes metropolitanes escurçarà les distàncies entre municipis i connectarà els ecosistemes i els itineraris paisatgístics per redescobrir la metròpolis. Es tracta de la gran aposta del Pla director urbanístic metropolità, un planejament que fa un pas més enllà i se centra a repensar la ciutat ja construïda i posar ordre, en comptes de projectar el creixement. Un pla que aposta per enriquir el caràcter policèntric propi d’una metròpolis de ciutats.