Blanca Martínez de Foix és la cap de l’Oficina Tècnica d’Educació i Promoció Ambiental de la Diputació de Barcelona. És llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona.

La Diputació de Barcelona  és una administració supramunicipal amb competències diverses. Ens en pots fer un petit resum? On s’inclou el vostre treball en educació ambiental?

La funció de la Diputació de Barcelona és prestar assistència als ajuntaments, sovint a través del suport econòmic, i també de l’assessorament tècnic. Aquesta cooperació és fonamental per al funcionament de molts municipis, especialment dels mitjans i els més petits. Gran part de les competències de la Diputació es mantenen encara des del temps de la Mancomunitat de Catalunya que va crear estructures de modernització del país en camps tan diversos com l’educació, la xarxa de biblioteques, la divulgació científica o la conservació dels boscos.

L’educació ambiental és una prioritat per a nosaltres des de fa més de tres dècades. Quan es va crear el servei de medi ambient ja es va definir una línia de treball sobre educació ambiental. A la Diputació van néixer iniciatives pioneres com el Centre d’Estudis del Mar de Sitges, Can Lleonart, al Montseny o el Joc de l’Aigua, degà dels jocs ambientals de rol.

Actualment concebem l’educació ambiental com una eina doble, de gestió i de sensibilització. Com a instrument de gestió, ens permet  incidir de forma directa en la governança de les nostres ciutats en camps com la prevenció de residus, l’estalvi d’aigua o l’ús eficient de l’energia.  Com a eina de sensibilització, fa possible democratitzar el coneixement i apoderar la ciutadania perquè pugui prendre decisions fonamentades en àmbits tant determinants com la transició energètica o la lluita contra el canvi climàtic.

És un cercle virtuós, no hi pot haver una bona gestió ambiental municipals si no hi ha educació, sensibilització i comunicació ambiental. I no aconseguirem polítiques valentes si no hi ha una ciutadania empoderada i sensibilitzada que empeny a fer-ho.

La demarcació de Barcelona té un gran nombre de municipis. Com gestioneu que la informació i l’assessorament hi arribin amb un bon nivell de qualitat?

Sí, són 311 municipis, concretament, encara que de característiques molt heterogènies. Això ens ha obligat a construir un ecosistema de mitjans complex, que inclou diverses webs, comunitats virtuals i xarxes socials, i que distribueix informació i continguts a molts nivells, des del públic general fins als tècnics municipals i als càrrecs electes. Aquests darrers també tenen el Catàleg de Serveis, mitjançant el qual Diputació els ofereix gran part dels recursos que posem a disposició.

Però, la reina de la nostra corona és la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, que és un gran laboratori d’intercanvi d’experiències i un obrador de propostes.

L’AMB i la DIBA són dues administracions supramunicipals que treballen en el camp de l’educació ambiental. Quines col·laboracions o punts de contacte s’estableixen? Creus que caldria potenciar aquesta cooperació?

Sens dubte. Compartim objectius fonamentals, tant pel fet de ser administracions supralocals com pel nostre repte comú en sostenibilitat. Ja fa temps que col·laborem en molts àmbits. Organitzem campanyes conjuntes de suport ambiental als municipis, en les quals participem no només l’AMB i la Diputació de Barcelona, sinó la també la Generalitat de Catalunya i moltes altres administracions. Així oferim una imatge de coherència pública que es correspon molt millor amb la visió que els municipis i la ciutadania esperen de nosaltres. Ens complementem i estem aprenent que les aliances ens fan fer millor la nostra feina. Encara queda molt camí per recórrer, però la bona disposició i l’enteniment existents a hores d’ara són un bon camp de creixement i ens esperona.

Quins punts forts diries que té la DIBA en l’àmbit de l’educació i promoció ambiental? I quins punts a millorar?

Escoltar els municipis ens ha estat una bona recepta. Molts anys de compartir experiències i reptes ens ha fet un bon retrat de les necessitats dels municipis.

També hi ha  l’experiència acumulada i l’entusiasme i la professionalitat de les tècniques i tècniques que formem l’Oficina d’Educació i Promoció Ambiental. Tinc la sort de tenir un gran equip de treball. Crec que, en el nostre camp, els objectius professionals sempre han anat de la mà amb una certa dosi de convicció i motivació. Són aspectes que es complementen, imprescindibles els dos.

Això si, també tenim una llista llarga de temes que volem millorar, començant per establir sistemes d’avaluació i seguiment de la feina que fem per exemple. I també saber explicar millor tot el que fem.

Precisament, en aquest sentit, teniu alguna eina que pugui valorar si l’educació ambiental ha fet avançar en el canvi d’hàbits de la ciutadania?

Bé, aquí topem amb una de les dificultats tradicionals de l’educació ambiental —i, de fet, de l’educació com a conjunt—: l’avaluació dels impactes. A la nostra oficina avaluem una gran part de les activitats i dels suports que fem. Però està clar que, en general, el que aconseguim es limita a identificar la satisfacció de l’usuari, que habitualment és alta, només faltaria. El que realment ens interessa a tots és, efectivament, conèixer com la nostra activitat modifica els hàbits de la gent cap a comportaments més sostenibles. Tenim alguns indicadors, sí. Per exemple, els PAES, i alguns projectes com els Euronet 50/50, registren les variacions del consum energètic per part de ciutadans i equipaments. Això ens orienta. Però tampoc podem estar segurs de l’impacte a llarg termini. Per analitzar-lo bé, ens cal una feina profunda en camps com la psicologia, la pedagogia i la sociologia, on ja hi ha companys que hi treballen de temps ençà. Aquesta feina és imprescindible per poder parlar amb coneixement de causa i amb dades científiques. Personalment, però, la percepció de l’evolució és positiva, i encara que sabem que queda molta feina per fer, contemplo el conjunt amb optimisme.

Creus que en els propers anys l’educació ambiental prendrà més protagonisme a les línies de treball dels ajuntaments?

No hi ha un altre camí. La sostenibilitat compartida, és l’itinerari a seguir. L’apoderament de tothom —grans i joves, dones i homes, ciutats grans i municipis petits—, és la recepta de futur per deixar de ser part del problema i  passar a ser-ho de la solució. De manera que, ni els ajuntaments, ni cap altre administració, ni tampoc les empreses o les entitats, tindran cap més opció que comptar amb l’aportació de tothom per resoldre els nostres reptes ambientals, que són molts, importants i urgents. Els ODS i l’Agenda 2030 apunten ja en aquest sentit. I en aquesta situació, l’educació ambiental no és l’única estratègia, però sí la que ens pot aportar més idees, més innovació i més sensació de formar part d’un mateix grup.

Per últim, expressa un “desig ambiental” per a les properes generacions.

El planeta és un préstec que ens han fet els nostres fills. Tots estem de pas. Per això, el meu desig és que siguin molt exigents amb nosaltres perquè siguem capaços d’estar a l’alçada dels reptes actuals i no defallir.

Crec que a tots i totes les que treballem en educació ambiental ens esperona veure els joves mobilitzant-se els divendres.