Gonçal Luna és cap de la Secció de Difusió Ambiental Intermunicipal a l’Oficina d’Educació per la Transició Ecològica de la Diputació de Barcelona, i té una llarga trajectòria en l’àmbit de l’educació ambiental. En aquesta entrevista el coneixerem una mica millor.
Explica’ns breument quina ha estat la teva formació i el teu recorregut professional.
Vaig estudiar ciències biològiques a la UAB perquè em fascinen els éssers vius i les seves relacions, especialment els aspectes d’ecologia evolutiva. A hores d’ara encara intento aprendre’n, en llegeixo tant com puc i cada dia faig descobertes apassionants. Un dels primers contactes que vaig tenir amb l’educació ambiental va ser com a educador (novell) en un espai natural. N’érem uns quants i ho teníem tot força planificat (pensàvem). Però de sobte ens va caure a sobre l’allau d’un centenar i escaig de joves (molts més dels que esperàvem) amb ganes de descobrir i aprendre durant una quinzena! Com t’ho apanyes?
Aquest episodi em va ensenyar que cal afinar totes les eines: la imaginació i la creativitat, en primer lloc. Però, per descomptat, has d’adquirir tots els recursos que puguis. El coneixement, per exemple: és un instrument fonamental per fer educació ambiental. I també molts oficis. Com deia la Marina Mir que deia l’Angeleta Ferrer, si en una passejada pel bosc arribes a una ermita romànica, ho deixaràs de destacar? Doncs caldrà aprendre història i esbrinar com vivien en aquell temps. I qui diu història, diu pedagogia (una de les espases de Dàmocles dels educadors ambientals), o també diu escriure, fotografiar o comunicar. Qui ens havia de dir, fa trenta anys, que havíem d’aprendre a fer reels d’Instagram per enviar missatges ambientals? Totes les eines són vàlides i tenen una funció concreta.
Durant molts anys vaig exercir com a educador i comunicador ambiental autònom. I per lògica i aspiració, vaig aplicar la mateixa fórmula: incorporar habilitats i eines al servei de propòsits específics. I quan vaig arribar a l’Administració vaig descobrir un univers nou, és clar, perquè veus el món des d’una altra finestra i treballes en el si d’un equip. Però al final els objectius són equivalents.
Fa molts anys que treballes en la gestió de l’educació ambiental a l’Administració. Què diries que ha canviat més en aquest temps: els temes, els públics o la manera d’explicar? Mirant enrere, hi ha algun moment, projecte o decisió que consideris especialment clau en la teva trajectòria en educació ambiental? Per què?
Ha canviat tot, però sobretot els públics i, per tant, no només la manera d’explicar els temes, sinó els temes mateixos. Cada generació veu les coses d’una manera diferent i cal descobrir com les veu perquè, si no, no estem parlant el mateix idioma. Per posar un exemple, el canvi climàtic que veiem nosaltres, no és el que veu la generació de Greta Thunberg, ni tampoc el mateix que veuran després les generacions encara més joves. El fenomen és un, però les visions són distintes. En educació ambiental, és important tenir això en compte. Quan vaig començar, l’educació ambiental se centrava en el medi natural, segurament perquè veníem d’un país arrasat. Amb el temps ha vingut a predominar l’educació de qüestions com ara els residus o el canvi climàtic. I està molt bé; però sembla que l’educació en el medi natural hagi baixat de categoria i això ja no és tan desitjable, sobretot perquè pregonem una educació integradora, que tingui una visió global, planetària. I també perquè, de vegades, funcionem més amb consignes que amb l’esperit d’aprenentatge actiu que sempre reivindiquem. Això és especialment perillós a l’Administració, on de vegades l’educació ambiental s’ha pogut confondre amb una educació “simplement” cívica. L’educació no ha de deixar de ser una transformació integral de la persona. És important no oblidar-ho.
Quant a la forma d’explicar els temes, em remeto a allò que he observat en la pregunta anterior i, també, al dèficit d’ofici didàctic del col·lectiu. En aquest sentit, penso dues coses: una, que tenim molt a aprendre del món de l’esplai, on la comunicació amb els joves és molt intensa; i, dos, que a efectes pràctics, avui, el món de l’educació ambiental i el de l’ensenyament formal viuen un divorci que no ens hauríem de permetre i que va en contra dels objectius que perseguim.
Quina és la línia fina entre comunicar amb urgència (crisi ecosocial, emergència climàtica) i evitar el cansament, la culpa o l’ecoansietat? Quins recursos narratius t’ajuden més: humor, dades, històries, testimonis, exemples locals?
M’agradaria tenir-hi una resposta, però no la tinc. És la pregunta del milió i tinc alguna intuïció, però cap conclusió. D’entrada, penso que si no volem comunicar ansietat, hem de parlar sense ansietat; i senzillament hem de donar el millor que tenim, el que sabem fer. Quan, per exemple, els investigadors del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) escriuen un article de ciència puntera, o quan les Climabar fan un reel ben divertit que aconsegueix milers de cors estan fent el que millor saben fer. Això és el més important. Trobo que la clau és la passió (un terme una mica en desús per descriure el convenciment). Si parles amb passió, comuniques passió. Si parles amb ansietat, comuniques ansietat. A partir d’aquí tot és útil si es fa servir amb honestedat i destresa.
Des del teu punt de vista, quins són els principals reptes que té avui l’educació ambiental a Catalunya? I quines oportunitats hi veus? Hi ha motius per a l’esperança?
N’hi ha uns quants, de reptes, és evident. Les crisis que ens envolten són moltes i contundents. Però tampoc és bo ser pretensiosos i pensar que les nostres crisis són les més importants de tots els temps; cada generació ha tingut les seves i les ha resolt com ha pogut o ha sabut. Ara bé, les nostres són les nostres i hem de fer-hi front. La crisi climàtica és meridiana. La social també perquè els temps canvien i el que ahir era tolerable, avui és inacceptable. I per deformació professional deixeu-me destacar la crisi de la biodiversitat. És molt trista. No acabarem amb el planeta perquè és molt difícil, però en quin estat el deixarem? Quina és aquesta manera d’esguerrar les “infinites formes, cada cop més belles i meravelloses”, que deia Darwin? En certa perspectiva (en particular l’ecològica) ens comportem com una plaga, i n’hem de ser conscients. Vivim en un món simbiont, però ens comportem com un paràsit.
I així, doncs, hi ha motius per a l’esperança? I tant que sí! Que potser ens ho deixarem perdre? Justament per la gravetat de la situació no hi ha cap altre camí que treballar amb les eines de què disposem, i intentar-ho. Certeses no, que no en tenim; però potser això ens ajuda i n’és la clau, sempre ha estat així al llarg de la història.
Si haguessis de donar un consell a les persones que ara comencen a treballar en educació ambiental, quin seria?
No és fàcil. Algunes idees, a mi, m’han funcionat. Considero crucial el coneixement, intentar descobrir com funcionen les coses i quins recursos tens a l’abast o pots incorporar a la teva caixa d’eines, amb creativitat. La passió que comentàvem abans sí que és recomanable: sense convenciment res no té gaire sentit. De vegades, la perspectiva ajuda; i també posar-se al lloc de l’altre, amb honestedat, i amb humilitat.
El mes de febrer es va signar el conveni de col·laboració entre quatre grans administracions de Catalunya per al Congrés Nacional d’Educació Ambiental (CNEA). Quin paper han de jugar les administracions per fer possible aquesta transformació col·lectiva: liderar, facilitar, escoltar, regular, acompanyar…?
Cada actor ha d’aportar en funció de la seva capacitat i de la seva responsabilitat. I és evident que les administracions tenen una capacitat important i una responsabilitat decisiva. Se’m va quedar gravada una frase que vaig sentir dir a un alcalde: “si coneixem els problemes i disposem de les competències per posar-hi remei i no ho fem, estem fent deixadesa de funcions”.
Ens hem abocat a aquest conveni perquè creiem que el paper de l’educació ambiental és cabdal per gestionar les nostres crisis, i perquè confiem que les administracions són capaces i responsables, efectivament, de liderar i acompanyar la ciutadania en aquest viatge. Estem molt contents amb el conveni.
Si poguessis demanar un sol desig per al futur del planeta, quin seria?
Que ens adonem que som una espècie més, i que hem de compartir el planeta amb la resta. Una espècie “especial”, això sí, i autoconscient, però per això mateix, amb responsabilitats transcendentals.