Biòleg ambiental per la Universitat Autònoma de Madrid i doctor per la mateixa universitat amb una tesi sobre les representacions socials i la comunicació del canvi climàtic. La seva trajectòria professional s’ha centrat en l’educació, la comunicació i la participació ambiental i, en els darrers anys, en les polítiques de canvi climàtic.

1. La teva trajectòria combina biologia, educació ambiental, comunicació i, actualment, polítiques d’adaptació al canvi climàtic. Com ha evolucionat la teva manera d’entendre els reptes ambientals al llarg d’aquests anys?

Passar de la fascinació per la natura al compromís amb la seva conservació és una trajectòria molt habitual. Com moltes altres persones, aviat vaig prendre consciència que tot el que anomenem «problemes ambientals» són, en realitat, problemes humans. I l’educació ambiental em va semblar una via natural per contribuir a abordar-los.

El pas a l’àmbit de la gestió ambiental m’ha aportat noves perspectives, però no ha canviat aquesta visió en el que és essencial: els reptes ambientals són reptes humans i només des de la consciència, el coneixement i el compromís social podrem abordar-los amb garanties.

En qualsevol cas, la immersió en les polítiques d’adaptació m’ha fet valorar encara més la importància de disposar de bons diagnòstics i d’una bona planificació per construir respostes públiques sòlides.

2. Des de la teva experiència i coneixement sobre el canvi climàtic, quins són els principals riscos climàtics que hauran d’afrontar les ciutats i les àrees metropolitanes en els anys vinents? Com poden contribuir els governs metropolitans a abordar-los?

El conjunt de riscos derivats del canvi climàtic és molt ampli. En el cas de les ciutats, m’agradaria destacar-ne tres:

• Les inundacions, relacionades amb la ubicació de moltes àrees urbanes en zones inundables, però també amb característiques pròpies de l’ecosistema urbà, com ara la baixa permeabilitat del sòl.
• La calor excessiva, derivada de l’augment de la freqüència, la durada i la intensitat de les onades de calor, que a les ciutats es veu agreujada per l’efecte d’illa de calor. Això provoca que, en determinats moments, la temperatura de l’espai urbà pugui ser entre 6 i 8 °C superior a la dels territoris rurals de l’entorn.
• Les alteracions en el subministrament o la interrupció de serveis bàsics, com ara l’aigua, l’energia i les comunicacions, a causa de fenòmens extrems com les inundacions, les sequeres, les temperatures extremes o els incendis.

Els governs metropolitans tenen un paper essencial a l’hora d’abordar aquests riscos, passant de les polítiques reactives a les preventives. Per aconseguir-ho, és important dur a terme anàlisis periòdiques dels riscos a escala local i integrar les respostes d’adaptació de manera transversal en el conjunt dels departaments municipals.

Perquè fer front als riscos climàtics té implicacions en l’urbanisme i l’habitatge, en les polítiques de verd urbà i en els programes socials, sanitaris o educatius…

3. Vas participar en el II Congrés Nacional d’Educació Ambiental (2020-2021), que plantejava el repte de passar de l’acció individual a la transformació col·lectiva. Uns anys després, creus que l’educació ambiental ha avançat en aquest sentit? Si haguessis de prioritzar tres palanques de canvi per a la transformació col·lectiva, quines proposaries?

Crec que els avenços han estat desiguals, tot i que, en termes generals, s’ha avançat en la bona direcció. Pel que fa a les palanques de canvi, penso que necessitem aquestes tres accions:

• Construir una visió estratègica que ens permeti impulsar transformacions sòlides i sostingudes en el temps. Com a societat, som molt més hàbils a assenyalar el que no ens agrada de la situació actual o a descriure on ens agradaria ser en el futur que no pas a proposar fulls de ruta que connectin un present insatisfactori amb un futur desitjable.
• Establir una comunicació social que defugi el populisme i el triomfalisme, que presenti els reptes que hem d’abordar i que estimuli la cerca de solucions, des de la comprensió de la complexitat que comporten les decisions col·lectives.
• Obrir noves oportunitats d’implicació de la ciutadania en la gestió pública. Per aconseguir-ho, és important proporcionar informació de qualitat, però també garantir processos inclusius, que ofereixin oportunitats per a la deliberació social i que tinguin una incidència real en les decisions.

4. En els darrers anys es parla cada vegada més de la necessitat d’adaptar-nos als efectes del canvi climàtic, a més de reduir les emissions. Creus que la ciutadania entén bé què significa “adaptar-se”? Quin paper pot tenir l’educació ambiental en aquesta transició cap a un clima més intens, per aconseguir que les persones se sentin part de la solució i no simples espectadors?

Vivim en societats amb una cultura del risc i de l’autoprotecció poc desenvolupada, i l’educació ambiental ha de contribuir a enfortir-la. De fet, la funció de l’educació és imprescindible si tenim en compte que, davant d’un clima nou, la nostra experiència del passat té una utilitat limitada.

Les polítiques de resposta davant dels riscos climàtics tenen, sobretot, una dimensió col·lectiva. Accions com repensar l’urbanisme o l’habitatge, renaturalitzar les ciutats, revisar el paper de les infraestructures socials o dels serveis comunitaris davant dels riscos climàtics i establir plans locals de prevenció són exemples de projectes col·lectius en què l’educació ambiental pot marcar la diferència.

5. Per a molts joves, les xarxes socials són una de les principals vies d’accés a la informació ambiental i, en molts casos, hi circulen desinformació o missatges simplificats. Quines oportunitats i quins riscos hi veus, en aquest context? És possible distingir la informació rigorosa dels missatges simplistes?

Les simplificacions i la desinformació resulten molt atractives perquè ofereixen explicacions senzilles i assenyalen presumptes culpables, cosa que és més fàcil que intentar comprendre una realitat que acostuma a ser complexa. A més, permeten traslladar les nostres responsabilitats a altres persones i canalitzar la nostra frustració.

Més enllà de desmentir informacions falses i explicacions conspiratives, crec que l’educació ambiental ha de contribuir a posar al descobert les estratègies de manipulació habituals de la desinformació i els motius que ens fan vulnerables a aquesta situació.

Fent servir un símil, l’educació ambiental hauria de ser una vacuna preventiva que ens fes menys vulnerables davant l’allau de desinformació i evités que contribuïm a reforçar-la.

6. Finalment, si poguessis demanar un desig ambiental per a les generacions futures, quin seria?

Desitjo que puguin viure en un clima estable i en un entorn saludable, que puguin gaudir del benestar que ens proporciona la natura, connectar amb els seus ritmes, apreciar-ne la bellesa, aprendre a cuidar-la, però també aprofitar els serveis que ens ofereix.

Són desitjos possibles que exigeixen que treballem avui amb la mirada posada en el demà.