Núria Canals, Societat Catalana d’Educació Ambiental (SCEA)
La Núria és llicenciada en ciències ambientals per la Universitat de Girona i directora de lleure educatiu. Ambientòloga de formació i educadora ambiental per convicció. Un cop finalitzada la Universitat, va treballar al Parc Natural del Montseny on va reafirmar-se en el que volia fer, desenvolupar la seva tasca professional, des de la vessant científica i pedagògica, en tenir cura de l’entorn, per gaudir-ne en el present i en el futur.
En l’actualitat, on trobem tot tipus d’entitats, associacions i col·lectius en relació amb la sostenibilitat, què creus que pot aportar l’SCEA?
La SCEA es va crear fa 35 anys, quan tot just es començava a parlar d’educació ambiental a Catalunya. Jo crec que encara no es feia servir el terme Sostenibilitat, per tant principalment pot aportar experiència, no només en el món educatiu sinó també associatiu. Pot aportar transversalitat, formació i sentiment de col·lectiu. Pot aportar ànims i esma per tirar endavant nous projectes. I com a entitat de segon nivell ens pot obrir portes a d’altres sectors, als quals hem de començar a picar a la porta.
Creus que cal “tornar la natura” a l’educació ambiental?, és a dir, sortir de l’aula per apropar-se a entorns agrícoles, forestals, rurals… especialment per aquells ciutadans i ciutadanes que viuen en zones urbanes com ho és el territori metropolità?
Jo diria que la natura no ha “marxat” mai de l’educació ambiental. Cal sortir de l’aula i apropar-se als entorns més naturals, però també als entorns urbans. Cal sortir-ne, per descobrir el nostre entorn, cadascú el seu, el que té a prop i on pot actuar dia a dia. I la manera d’actuar és observant, experimentant, coneixent, consultant, preguntant…sortint de l’aula en definitiva.
L’activisme ambiental vinculat al canvi climàtic és un moviment en plena expansió entre el jovent. Creus que ha arribat per a quedar-s’hi o serà un boom de poca durada?
Espero que enlloc d’un moviment es converteixi en una forma de viure, de pensar, d’actuar, d’entendre que la Terra té uns recursos limitats, i que aquests recursos també som nosaltres. Espero també que els governants ens ajudin a aterrar aquest moviment i que no sigui de poca durada. Tot i que sembla bastant clar que també està de moda, però la moda crea tendències, així que potser ens ajuda a canviar hàbits i a viure sent conscients del que som i on som.
Què en penses del vessant ecosocial dins l’educació ambiental? Creus que cal introduir aquests conceptes?
Sincerament, els nous conceptes sovint em trastoquen, sobretot quan alguns tenen unes definicions que l’educació ambiental engloba perfectament. Però també és veritat que em fan rumiar amb els canvis, amb com evoluciona l’educació ambiental, amb quins són els objectius pels quals treballem en l’educació ambiental i la divulguem. Soc una mica de la vella escola, m’agrada poc canviar els noms dels conceptes, fins i tot, al final, el nom no fa la cosa; en aquest cas el nom no fa el concepte, vull dir que allò important és educar per comprendre i prendre decisions amb criteri, sent conscients de tot allò que ens envolta, des de les persones fins a tots els elements naturals o artificials.
Hi ha algun avenç, eina o tendència innovadora a l’hora d’educar/sensibilitzar en la sostenibilitat que millori l’arribada del missatge a la ciutadania?
Tot i que les utilitzo poc, sé que les xarxes socials poden ser eficients i arriben a molt tipus de públic.
Per últim, expressa un “desig ambiental” per a les properes generacions.
Aquesta és la pregunta difícil, un desig, només un; doncs jo tinc una mica d’obsessió amb el tema del transport, així que el meu desig seria que les properes generacions es puguin desplaçar amb unes mínimes condicions (temps i accessibilitat) per tot el territori català sense necessitat d’utilitzar un vehicle que es mogui amb combustible fòssil.