I si ens ho mirem des del verd?

L’àrea metropolitana de Barcelona se situa geogràficament al pla de Barcelona i als vessants de la serra de Collserola, entre la serralada de Marina i el massís del Garraf-Ordal. Als 636 km² que formen el territori metropolità hi ha un gran nombre d’assentaments urbans i xarxes d’infraestructures i serveis de tot tipus on hi conviuen més de 3,2 milions de persones.

No obstant això, en aquest territori densament ocupat encara hi trobem molts espais naturals protegits i agrícoles; àrees del territori que l’urbanisme convencional anomena espais lliures. Es tracta d’espais no ocupats per edificacions i usos urbans que normalment s’han regulat amb una òptica proteccionista, de forma independent i aïllada del seu entorn urbà, per afavorir-ne la preservació i evitar les afectacions que poden ocasionar certs usos urbans.

Des de la concepció de la Barcelona metropolitana amb origen en el Pla Comarcal del 1953, la principal preocupació de l’urbanisme metropolità ha sigut proposar mecanismes per poder situar els nous creixements urbans i alhora protegir els espais lliures i preservar el sòl rústic . Va ser més endavant, l’any 1976, quan el Pla General Metropolità ja va classificar el sòl en urbà, sòl urbanitzable i sòl no urbanitzable.

Però en l’urbanisme actual parlem d’espais oberts com el sistema d’espais amb gran biodiversitat que aporta valors ambientals, productius i socials beneficiosos per els ciutadans. Aquests representen aproximadament el 52 % de la superfície total del territori metropolità. El Parc Agrari del Baix Llobregat i les muntanyes de l’Ordal són exemples d’espais naturals molt rellevants pel seu alt valor agrari i les seves funcions ecològiques, socials i productives, igual que el Parc Natural de Collserola, el Parc Natural del Garraf o el Parc de la Serralada de Marina.

A la metròpolis, hi trobem espais oberts verds de tot tipus: rius, platges, zones humides, boscos, conreus, i fins i tot zones verdes que ocupen els marges de les autopistes. Però el verd també és present dins la ciutat: carrers, places, parcs urbans, façanes verdes i cobertes d’edificis. Tots aquests elements “de dins i fora de la ciutat”, estructurats de manera estratègica, formen la infraestructura verda metropolitana, que representa gairebé un 71 % del territori. Aquest sistema, però, està amenaçat per l’homogeneïtzació del paisatge mediterrani, la fragmentació a causa del pas d’infraestructures i les alteracions derivades de certes activitats urbanes.

Ara, el Pla director urbanístic metropolità (PDU) té l’oportunitat d’invertir la mirada de l’urbanisme metropolità cap a la infraestructura verda, i prioritzar-la sobre els elements construïts. És a dir, considerar la infraestructura verda com una xarxa ambiental i social estratègicament planificada que estructuri el territori i que aporti valors ambientals, socials i productius a la metròpolis. Aquesta xarxa ecològica que fusiona la natura i la ciutat a través de l’espai públic, afavoreix la biodiversitat, l’adaptació als efectes del canvi climàtic i alhora beneficia directament les persones.