Quantes persones coneixes que hagin de sortir del seu municipi per anar treballar? Saps d’algú que necessiti el cotxe per anar a comprar el pa? I tu, fas servir cada dia el cotxe o la moto? Potser no tens una alternativa prou ràpida en transport públic i decideixes agafar el vehicle privat per poder anar per l’autopista a 100 km/h i guanyar així 30 minuts de descans  al matí… És cert que les infraestructures viàries afavoreixen els desplaçaments ràpids, però també que limiten l’accessibilitat i tenen un elevat impacte ambiental. Si les repensem, poden ser una oportunitat que contribueixi a aconseguir una metròpolis més inclusiva, oberta i accessible.

Durant dècades, les vies de formigó i asfalt han estat sinònim de progrés econòmic i social per fer el territori més accessible i competitiu, tot i que són obres de gran envergadura i monuments de culte a la connectivitat i a la velocitat que el van colonitzant. Els nous assentaments urbans perifèrics, connectats amb la ciutat central per grans autopistes d’accés amb cotxe, oferien residències més assequibles, però amb una gran dependència del vehicle privat. Les necessitats de desplaçament s’anaven incrementant al mateix ritme que les infraestructures ocupaven el territori. Aquest model ha proporcionat beneficis indubtables, però també ha requerit grans inversions econòmiques i el consum de molts recursos: energètics, de materials i d’espai, i sobretot ha generat un gran impacte en el medi ambient i en la salut de les persones.

• 

• 

• 

• 

Com imaginem les infraestructures viàries del futur?

Les infraestructures viàries formen part del paisatge metropolità, un paisatge dinàmic que sovint observem des de la finestra d’un cotxe a gran velocitat. En un minut podem veure totes les façanes d’un carrer, un barri d’edificis alts, un petit bosc, naus industrials… i passar per sobre un riu. Però si ens aturéssim per veure-ho de més a prop, si poguéssim baixar del cotxe i travessar caminant un gran nus viari, encara ens adonaríem de més coses. Podríem observar carrils buits i carrils plens de vehicles, rotondes, vies ferroviàries, carrils d’incorporació, entrades i sortides que formen complexos Scalextric de formigó a diferents nivells… i també ecosistemes que queden aïllats a causa del pas de les vies que fragmenten el territori i impedeixen que arribem caminant als camps i boscos metropolitans. Podríem veure que es tracta de vies que tallen el relleu com si fos un pastís, amb l’aval de la connectivitat i la velocitat, per accedir als assentaments urbans de la manera més directa possible. En definitiva, veuríem vies que formen barreres que abans no existien, unes vies que els carrers de les trames urbanes no poden creuar i que fragmenten les antigues carreteres que connectaven pobles i ciutats. Són, a més, vies per les quals no circula el transport públic.

Així doncs, estem utilitzant les infraestructures viàries de la manera més adequada i eficient? Us podeu arribar a imaginar què passaria si aquestes infraestructures es transformessin i facilitessin altres maneres de desplaçar-se?

• 

• 

• 

En el conjunt de l’àrea metropolitana s’hi fan cada dia 3 milions de desplaçaments en vehicle privat, la meitat dels quals utilitzen infraestructures viàries ràpides. Es poden comptabilitzar al voltant d’un milió de moviments radials per entrar i sortir de Barcelona a través de 48 carrils de circulació, i uns 400.000 moviments en sentit perimetral a través de 20 carrils. Autovies, autopistes i carreteres amb trànsit dens en hora punta trunquen la ciutat i s’entrecreuen formant grans nusos viaris; uns nusos que fan de porta a la ciutat de proximitat, on les distàncies són curtes i hi coexisteixen totes les formes de mobilitat. És en aquests punts de confluència on es fan més evidents tots els conflictes derivats de la mobilitat i on poden sorgir, alhora, les oportunitats de transformació.

Descartar tota la infraestructura viària construïda no es pot assumir pel cost econòmic i ambiental que representaria, però sí que es pot transformar. Aquest és el repte: repensar els fluxos de desplaçaments, reutilitzar les infraestructures viàries actuals i integrar-les millor en el seu entorn natural i urbà.

Els resultats del concurs Nusos i Cruïlles il·lustren diferents maneres de reaprofitar els nusos viaris i les autopistes per incorporar altres formes de mobilitat. Són un conjunt d’idees que plantegen, entre altres, parades d’autobús dins les autopistes, semàfors que gestionin puntualment el trànsit, voreres com a balcons que s’obren al paisatge… i també idees que volen definir per on passen els camins, com aconseguir que rieres i altres espais amb diversitat ecològica s’infiltrin per les infraestructures i on es poden localitzar noves places i carrers més cívics que guanyin pes respecte a les autopistes i, en definitiva, als espais ocupats per vehicles.

Són idees i suggeriments que fan possible imaginar-se aquests espais històricament dedicats només als cotxes com a punts d’oportunitat per a noves formes de mobilitat més sostenible.