El 7 d’octubre és el Dia Mundial Metropolità en commemoració de l’aniversari de la Declaració de Montreal sobre Àrees Metropolitanes (2015), com a portaveu del grup metropolità En Comú Guanyem voldria apuntar algunes reflexions, reptes i propostes en clau metropolitana en el context d’emergència climàtica i de l’agreujament de problemes socials i econòmics que s’han fet més evidents amb la pandèmia COVID-19. Estic convençuda que el dret a la ciutat, plantejat a la segona meitat del segle XX, ha d’incorporar necessàriament al segle XXI la dimensió del dret a la metròpoli, entesa aquesta com a assentament humà amb diversos centres urbans de personalitat pròpia i necessitats comunes. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) avui es un territori amb 36 municipis, inclosa la ciutat de Barcelona, que en un 2% del territori català aplega, amb més de 3,2 milions d’habitants, més del 43% de la població de Catalunya; un territori que concentra més del 50% dels llocs de treball. Una institució de segon nivell, potser no prou coneguda per la ciutadania però sí reconeguda pels poders locals i pels tècnics i experts urbans. Disposar des del 2010 de l’AMB com a única institució de govern metropolità de l’Estat espanyol, reconeguda per llei, és una oportunitat que hem de seguir aprofitant en benefici de totes les veïnes i veïns i de la gran metròpoli que configuren els nostres municipis. La metròpoli ja existeix i, davant de la doble emergència social i climàtica que vivim als nostres barris i ciutats, tenim el deure i la voluntat de treballar per la seva sostenibilitat social i ambiental a partir de la doble acció de la ciutadania organitzada i d’una nova institució metropolitana més democràtica i consolidada. La institució de govern metropolità és necessària i útil, com s’ha posat de manifest en l’àmbit territorial de Barcelona, per això mateix cal millorar-la, tant des del punt de vista tècnic i administratiu com des del punt de vista de la qualitat democràtica, la participació i la transparència, alhora que obrim la reflexió sobre el seu àmbit territorial. Entretant hem d’establir espais de concertació i acords amb les ciutats i pobles de la Regió Metropolitana, com ja s’està fent amb l’experiència exitosa de la formulació del Pla Estratègic Metropolità “Barcelona Demà” de vocació explícitament regional. Una metròpolis postpandèmia que ha d’exercir totes les seves capacitats de govern, produir polítiques públiques i reforçar la seva governança democràtica tenint present que ja no es tracta només de recuperar la normalitat anterior sinó que cal construir la nova realitat transformant i impulsant els nous reptes que facin front a les desigualtats socials i l’emergència climàtica més accentuades amb la pandèmia. No gens menys resulta sorprenent que a l’Estat espanyol siguem la única àrea metropolitana reconeguda. Si mirem els països del nostre entorn, la configuració de les metròpolis i la seva governança està molt arrelada i en procés de noves construccions amb les seves especificitats però, en totes elles, s’insereix la resposta a reptes comuns territorials des d’una mirada compartida en la planificació del territori, la prestació de serveis i la resposta coordinada als reptes en un marc ampli de cooperació de les institucions amb els agents econòmics i socials. L’AMB com a govern multinivell ha de ser actor propositiu en la defensa dels béns comuns, en el desplegament de les polítiques públiques en la transició ecològica amb una mobilitat eficient i sostenible ambientalment, amb l’impuls de la transició energètica i l’acompanyament a les comunitats locals energètiques, en la preservació del litoral, el verd i els espais agrícoles i forestals. No podem passar per alt que l’origen social, el nivell de renda i els barris de residència son tres factors entrecreuats que fragmenten encara més l’estructuració social i comunitària de la metròpolis. Les desigualtats en les condicions de l’habitatge, els temps de cura, la dimensió digital i l’educació, l’impacte de la salut diferencial per rangs socioeconòmics i de barris, la solitud que afecta a les persones més vulnerables, son diferents vectors que han aflorat amb més evidència al llarg d’aquest període i que sols poden ser abordades de forma efectiva amb una actuació supramunicipal i coordinada. És per això que l’AMB orienta les seves polítiques cap a la inclusió social garantint habitatge digne, establint xarxes socioeducatives i de cures metropolitanes, fent front a la vulnerabilitat social i les emergències des d’una intervenció metropolitana, apostant per la regeneració urbana amb l’actuació cap a uns barris verds, inclusius i generadors d’ocupació. La nostra administració metropolitana ha de ser també un agent impulsor de la innovació econòmica com estratègia de reactivació econòmica i d’ocupació amb un model productiu més verd i digital. Una commemoració que ens posa deures per superar les dinàmiques quotidianes i ens esperona a posar solucions per a un futur sostenible i inclusiu i alhora fer més democràtica i participativa l’administració metropolitana per dotar-la de més autoritat política i moral. Laura Campos i Ferrer Portaveu del Grup metropolità En Comú Guanyem

LLUÍS MIJOLER Alcalde de El Prat de Llobregat i vicepresident de l’AMB El aeropuerto del Prat ha vuelto a superar este 2019 los 50 millones de pasajeros. No hay duda: hay que plantear cuál es su futuro. Pero debemos hacerlo de forma seria. La urgencia acostumbra a ser mala consejera. Para dilucidar a dónde queremos dirigirnos, debemos saber de dónde venimos y dónde estamos. El delicado equilibrio territorial del Delta del Llobregat es fruto de un consenso que forjaron en su día las administraciones local, catalana y estatal. Esto permitió que hoy convivan en este lugar grandes infraestructuras, unos Espacios Naturales protegidos por la UE, y un Parque Agrario cada vez más relevante. El espacio natural protegido de la Ricarda es un buen ejemplo de ello. Al lado mismo de las pistas del aeropuerto, el enclave forma parte del Plan de Espacios de Interés Natural (PEIN), de la Red Natura 2000, está incluido en el inventario de zonas húmedas, y es una zona de importancia para las aves. Se trata, en palabras de Joan Pino, director del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (Creaf), de “la laguna más natural que tiene el Delta del Llobregat, aunque hay voces interesadas que hablan de que está degrada”. Constituye además una pieza más del parque agrario del Baix Llobregat. Y conserva en su seno alguna de las joyas de la historia de la arquitectura catalana del siglo XX, como bien relataba este periódico el 3 de junio del 2012 en el espléndido reportaje “Salvemos la Ricarda”. Cualquier revisión de este equilibrio territorial en el Delta debe contar con todas esas administraciones, empezando por el Ayuntamiento del territorio del cual hablamos. No se puede decidir sobre el territorio del Prat sin contar con el Prat. Y el Prat tiene claro cuál fue la piedra angular del acuerdo alcanzado en su día y vigente hoy: la asunción de que no hay más espacio para nuevas ampliaciones de infraestructuras. A ello debe añadirse otra reflexión. Barcelona es hoy un área metropolitana con una calidad del aire preocupante, que ha motivado apercibimientos de sanción por parte de la UE. Un área que debe reducir sus focos de emisión y emisores difusos de contaminación. Nos va la salud en ello, y no sólo: nos estamos jugando el futuro de la vida en el planeta. Por ello diversos municipios barceloneses están declarando la emergencia climática y se despliegan medidas como la Zona de Bajas Emisiones. No podemos pedir a la ciudadanía que prescinda de sus vehículos más antiguos y no revisar, por ejemplo, una declaración de impacto ambiental del plan director del aeropuerto que data del siglo pasado. La propuesta, esperemos que más mediática que real, de pavimentar la Ricarda para ampliar la tercera pista del aeropuerto parece ignorar todo esto. Corremos el riesgo de perder dos o tres preciosos años debatiéndola como “desarrollistas” que no tienen en cuenta la normativa ambiental de la UE. Y que al final, las autoridades europeas nieguen dicha ampliación. Propongo que aparquemos esta idea. Porque además de inviable, no es ni oportuna ni va con el signo de los tiempos. Hay alternativas mejores. En lugar de parches, forjemos acuerdos de país. Sobre qué modelo aeroportuario queremos, y sobre qué equilibro metropolitano perseguimos. Una propuesta que se sitúa en lo que es el sentido común en 2020. Como defendían en estas páginas las directoras y directores de los aeropuertos del Prat, Girona, Reus y Sabadell, la gestión de estas cuatro infraestructuras debe pensarse de forma coordinada. Impulsar sin límite el Prat implica dejar morir por inanición Reus y Girona. Impulsemos una mesa sobre el futuro aeroportuario de Catalunya y Barcelona, en la que se sienten las administraciones concernidas, desde la Generalitat y ayuntamientos hasta AENA. Hablemos, por ejemplo, de cómo debemos conectar estas infraestructuras a la red ferroviaria de alta velocidad, y cómo aprovechamos esta red para promover alternativas sostenibles a vuelos de corto alcance, como están planteando muchos países europeos. Haría bien AENA en pensar como desarrolla la potencialidad de la ciudad aeroportuaria del Prat, reflexión que debería traducirse en un aeropuerto que aprovecha todas sus potencialidades sin necesidad de afectar espacios protegidos ni empeorar la calidad del aire del área metropolitana de Barcelona. En paralelo, es hora de poner en valor los espacios protegidos. No somos una región metropolitana más. Somos una región metropolitana mediterránea, que se verá afectada por el cambio climático de forma severa. A las puertas de la mayor crisis climática que jamás hayamos vivido, debemos pensar y gestionar mejor aquello que nos conecta con el planeta. Y esto pasa no sólo por dotar de forma suficiente el Consorci del Delta y el del Parc Agrari, que gestionan unos espacios de un valor ambiental y agrícola extraordinarios. Sino en dar a este patrimonio irreemplazable una visión ambiciosa, global, que lo convierta en lo que es: la principal infraestructura ambiental metropolitana. (Publicat a La Vanguardia el 29/1/2020)

LLUÍS MIJOLER Alcalde de El Prat de Llobregat i vicepresident de l’AMB Encetem el 2020 amb una onada d’esperança: per primer cop des de la recuperació de la democràcia s’ha assolit un govern de coalició d’esquerres a l’Estat. Sens dubte, aquest executiu haurà d’entomar grans contradiccions. Però neix amb l’objectiu de ser el més avançat que hem tingut des del 1978. Per això, neix també entre el soroll eixordador i gairebé colpista de la dreta, la ultradreta i la ultra-ultradreta. Perquè els portaveus dels poderosos saben que aquesta és una victòria que ve de lluny, i que és deutora de molta gent. Aquesta és, en primer lloc, una victòria de la gent comuna. De la gent que va omplir les places el 15-M, i de la gent que porta moltes dècades a peu de carrer, a peu de fàbrica; a peu de lluita. De persones compromeses, intel·ligents i audaces. Persones com l’Aina Vidal, una jove diputada d’En Comú Podem que va encarnar a la sessió d’investidura la dignitat i la valentia d’aquesta gent i a qui li transmetem tota la força i estima en la seva lluita contra el càncer. I aquesta és també una victòria de les ciutats. En els darrers anys, molts municipis hem estat baluards solitaris d’esperança per tota aquella gent colpejada per la crisi. Mentre altres institucions com l’Estat o la Generalitat naufragaven en la paràlisi i el bloqueig, els ajuntaments no ens podíem permetre aturar-nos; no podíem deixar de donar respostes a la ciutadania. Les hem donat, i les hem donat mentre els governs conservadors i inoperants del PP ens retallaven competències i recursos, amb lleis com la LRSAL. La dreta sap que, històricament, el municipalisme ha estat una llavor de canvi i transformació. Per això va impulsar aquesta norma, que es pot titllar de llei mordassa dels municipis. És esperançador que un dels primers compromisos del nou govern sigui derogar-la i ampliar les competències dels governs locals. No és l’únic acord de la nova coalició que haurà de permetre’ns avançar en la construcció d’unes ciutats més pròsperes, justes i netes. El nou executiu també s’ha marcat el deure d’impulsar una mobilitat sostenible, amb especial èmfasi en les necessitats d’àrees metropolitanes com la que habitem. Per descomptat, serà determinant que es materialitzin els compromisos que, d’una vegada per totes, permetin que el dret constitucional a un habitatge digne sigui quelcom més que paper mullat. També és urgent reformar la legislació laboral regressiva del PP per tal d’acabar amb el fenomen dels i les treballadores pobres: persones que, tot i estar en actiu, pateixen unes condicions tan precàries que necessiten igualment el suport d’acció social. Sense oblidar que les ciutats hem de ser agents imprescindibles en una transició energètica i una agenda de desenvolupament sostenible que el nou govern vol entomar amb la prioritat i urgència que requereix l’emergència climàtica que patim. Massa sovint en la darrera dècada, els municipis hem estat illes on demostràvem que sí que es podia; que hi havia alternativa a les receptes fracassades del passat. Ara ja no estem soles. Ara, hem d’acompanyar amb la nostra experiència i la nostra exigència el nou govern perquè també a l’Estat demostrem que sí, que es pot governar diferent al servei de la gent. S’ha acabat el temps del bloqueig i de la solitud de les ciutats. Ja tenim un aliat a l’Estat. I ara, caldrà que el tinguem també a Catalunya. (Publicat a El Far el 9/1/2020)