L’ampliació de l’aeroport del Prat a costa d’espais naturals del delta del Llobregat va ser una de les grans qüestions que va ocupar el debat públic a Barcelona i a Catalunya durant tot el 2021. A la Ricarda, l’hàbitat d’interès comunitari que seria destruït per l’allargament de la tercera pista de l’aeroport, el «progrés» topava contra els defensors romàntics d’uns quants ànecs. Així ho caricaturitzaven els defensors de la proposta. Si de moment no han aconseguit imposar l’ampliació és perquè no han comprès que, en realitat, a la Ricarda s’enfronten dos models de desenvolupament urbà. En un context de creixent preocupació per l’emergència climàtica, sorgeix una forma d’entendre les ciutats des d’una redescoberta del valor de la proximitat. Al Prat, i en clau metropolitana, defensem aquest municipalisme que impulsa polítiques de quilòmetre zero. Noves metròpolis per a una nova època: redescobrir el quilòmetre zero En un altre article d’aquesta revista, Josep Vicent Boira exposa com l’emergència climàtica fa urgent repensar les xarxes que transporten persones i mercaderies entre les nostres ciutats. Els ajuntaments hem contribuït a aquest debat: des del Prat hem presentat un estudi amb l’Associació per la Promoció del Transport Públic que planteja alternatives a l’avió a l’hora de comunicar els aeroports catalans amb l’entorn euromediterrani. Perquè creiem que les ciutats, més enllà de les nostres competències limitades, tenim molt a dir sobre les xarxes que ens connecten. En aquesta època de crisi ambiental, el municipalisme ha de tenir un paper fonamental a l’hora de (re)pensar els nodes que connecten aquestes xarxes: les ciutats —enteses en la seva dimensió actual de grans metròpolis que superen els límits territorials dels pobles, i que inclouen tant l’entorn urbà com l’entorn agrícola i els espais naturals, que també proveeixen serveis per a la vida ciutadana. En el nostre cas, aquesta ciutat és la regió metropolitana barcelonina. Cal repensar com la comuniquem amb altres metròpolis, però també com ens hi movem, com hi produïm i com hi consumim. En aquest context, quan diem que a les ciutats on governem apostem per un municipalisme que impulsi polítiques de quilòmetre zero, volem reivindicar la proximitat com a espai que ens permet recuperar autonomia i capacitat de control democràtic sobre elements i serveis bàsics de la vida en comú a les urbs, per donar resposta a una triple necessitat: ambiental, econòmica i democràtica. Ho fem, en primer lloc, per desenvolupar respostes a l’emergència climàtica. I ho fem des de la consciència que, com deia l’activista mediambiental brasiler Chico Mendes, l’ecologisme sense lluita social és jardineria. Per tant, una resposta adequada a l’emergència climàtica implica, necessàriament, transformar l’economia a la ciutat. I aquesta revisió ha de permetre plantejar la qüestió del control democràtic dels recursos, subministraments i serveis bàsics necessaris per a cada veí i veïna. Tot seguit miraré d’il·lustrar amb alguns exemples aquestes polítiques de quilòmetre zero que propugnem des de la nostra forma d’entendre el municipalisme. Són dels àmbits de l’energia, l’aigua, la indústria i l’alimentació, i centrats en el Prat. En podríem trobar més en àmbits com el social, l’educatiu o el cultural i també en altres ciutats metropolitanes com Barcelona, Sant Feliu o Montcada. En primer lloc, voldria parlar de l’impuls de les comunitats locals d’energia. Aquesta eina ha de servir perquè la transició energètica, que cal desplegar amb urgència, sigui també una palanca per construir sobirania davant les grans empreses elèctriques i empoderament ciutadà a escala local. L’autonomia energètica comença acompanyant la ciutadania a l’hora d’estalviar en la factura elèctrica, instal·lar energies renovables i efectuar rehabilitacions energètiques. Paral·lelament, però, al Prat, estem en vies de constituir una de les majors comunitats locals d’energia de l’Estat: l’Energia del Prat. Per capitalitzar-la, aprofitem l’estalvi de gairebé 200.000 euros en la factura elèctrica anual que suposarà la instal·lació de plaques fotovoltaiques als terrats de vint-i-dos edificis municipals. Per tal de poder-la desplegar, ens hem aliat amb altres ens locals i regionals per exigir a l’Estat una transposició ambiciosa i valenta de la directiva europea que regula aquestes comunitats. Aquesta experiència s’inspira en la llarga tradició de gestió pública de l’aigua que hem acumulat al Prat o a Montornès en les darreres dècades. Al delta del Llobregat hi ha un gran aqüífer profund i l’Ajuntament del Prat ha vetllat perquè el seu aprofitament es regeixi pel control i lideratge públics. Ara per ara, la nostra ciutat és l’única de les de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de més de 60.000 habitants que disposa d’infraestructures públiques d’abastament d’aigua potable pròpies i localitzades dins del municipi, que connecten aquest aqüífer amb les llars pratenques. Les gestiona l’empresa municipal Aigües del Prat, creada el 1988, que treballa per garantir un servei de qualitat al menor preu possible per als abonats, reinvertint els beneficis en la reducció de les tarifes, la modernització de les instal·lacions i la preservació del medi ambient. Aquesta experiència, compartida amb altres municipis que volen seguir aquestes passes a través d’entitats com el Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya, dota de credibilitat l’Ajuntament a l’hora d’impulsar Energia del Prat. L’aigua i l’energia són béns comuns bàsics per a la vida ciutadana, però també per a la indústria. La descoberta d’aigües subterrànies al Delta va propiciar l’arribada de les primeres fàbriques al Baix Llobregat, i avui dia molts dels centres de producció de la nostra ciutat formen part, com Aigües del Prat, de la Comunitat d’Usuaris d’Aigües del Delta del Llobregat. Així mateix, la comunitat local d’energia permetrà proveir d’energia assequible les llars de la ciutat, però també el teixit industrial en un moment en què l’esgotament dels combustibles fòssils n’encarirà el preu. Per tant, aquesta política de quilòmetre zero ha de facilitar també la necessària reflexió sobre la reindustrialització en un context de crisi de la globalització tal com la coneixíem. Un altre exemple de polítiques de quilòmetre zero és la protecció i promoció dels espais agraris com a infraestructura metropolitana, que han d’adquirir un caràcter cada cop més estratègic en el marc de la crisi global dels combustibles i, per tant,…