1. Ens pots explicar com la teva formació i trajectòria professional t’han portat a treballar en educació ambiental i, concretament, a formar part de l’equip del programa Escoles + Sostenibles de Barcelona?
La meva trajectòria ha estat molt vinculada tant a l’educació com al compromís social i ambiental. Durant molts anys vaig ser monitora de l’esplai Vic-Remei de Manresa, una experiència que va ser clau per descobrir el valor educatiu del lleure i el potencial de l’educació per generar transformació. Allà vaig aprendre a treballar amb infants i joves des d’una perspectiva participativa, crítica i connectada amb la natura.
Paral·lelament, la meva formació en ciències ambientals em va permetre aprofundir en els reptes socioambientals actuals i en com es poden abordar des de l’educació.
Formar part del programa Escoles + Sostenibles ha estat una continuació natural d’aquest recorregut. A més, aquest curs el programa celebra els seus 25 anys, i així es consolida com una iniciativa de referència en l’impuls de la sostenibilitat a més de 440 centres educatius de la ciutat. En aquest marc, és una oportunitat per acompanyar els centres en processos de transformació cap a models més sostenibles i per contribuir a la construcció d’una ciutadania crítica, compromesa i activa davant dels reptes globals.
Actualment, la meva tasca es divideix en dues línies principals. D’una banda, coordino l’equip tècnic que acompanya els centres educatius adherits al Compromís Ciutadà per una Barcelona + Sostenible 2024-2034, amb l’objectiu de contribuir, a través de les seves accions, a la transformació de la ciutat.
De l’altra, treballo en l’establiment d’aliances i en la coordinació transversal amb diferents àrees i organismes municipals, amb qui col·laborem per oferir recursos, activitats i projectes educatius sota un marc metodològic i comunicatiu compartit. Aquesta col·laboració es concreta especialment a través de les microxarxes d’Escoles + Sostenibles, impulsades conjuntament amb Neteja i Gestió de Residus, l’Agència de l’Energia, el Departament d’Avaluació i Gestió Ambiental i l’àmbit de Polítiques Alimentàries, amb propostes sobre prevenció de residus, consum responsable, alimentació sostenible, estalvi energètic, qualitat de l’aire i contaminació acústica.
2. Des de la teva experiència, quin creus que és el gran repte actual de l’educació ambiental a les escoles?
Un dels grans reptes és passar de la sensibilització a la transformació real. Moltes vegades l’educació ambiental es queda en accions puntuals o activitats simbòliques, però el veritable desafiament és integrar la sostenibilitat de manera transversal en el projecte educatiu del centre.
A més, cal tenir en compte que el sistema educatiu es troba actualment en un moment de canvi i transformació. En aquest context, és important acompanyar els equips educatius perquè puguin incorporar aquests canvis de manera sostinguda i significativa.
Això implica transformacions en la cultura del centre, en la manera d’ensenyar i aprendre, i en la gestió quotidiana. També és clau connectar els continguts amb la realitat de l’alumnat, perquè puguin entendre els problemes globals des del seu context i sentir-se agents de canvi. En definitiva, el repte és generar processos educatius que empoderin i mobilitzin.
3. La xarxa impulsa molts projectes transformadors als centres educatius. Hi ha alguna experiència, iniciativa o projecte que t’hagi marcat especialment i que t’agradaria destacar?
Entre els molts projectes inspiradors, m’agradaria destacar el projecte Joves per l’Emergència Climàtica. Em sembla especialment rellevant perquè situa l’alumnat al centre com a protagonista del canvi, no només com a receptor de continguts.
Un dels aspectes que més valoro és la dimensió de recerca científica que incorpora, així com el fet que els joves estan acompanyats per investigadors que actualment treballen en temes de canvi climàtic. No només reflexionen sobre la crisi climàtica, sinó que també investiguen, analitzen dades, formulen preguntes i construeixen coneixement propi sobre el seu entorn. Aquest enfocament els permet comprendre els problemes amb rigor i, alhora, desenvolupar una mirada crítica i fonamentada.
A més, és una iniciativa que fomenta la participació activa dels joves, ja que els ofereix espais reals per expressar les seves inquietuds, proposar accions i implicar-se en la transformació del seu context. El que em sembla més valuós és aquest empoderament, ja que prenen consciència del context global però també descobreixen que tenen capacitat real d’incidència. Aquest procés contribueix, a més, a mitigar l’ecoansietat, perquè els ajuda a passar de la preocupació a l’acció.
Aquest tipus de projectes van més enllà d’una educació ambiental entesa com a simple transmissió de coneixements i aposten per generar una ciutadania crítica, compromesa i activa, que és precisament el que necessitem davant dels reptes actuals.
També voldria destacar el projecte Transformem els patis, que neix a partir de la prova pilot del projecte europeu UIA Refugis Climàtics. Aquesta iniciativa s’emmarca en l’estratègia de ciutat per adaptar-se al canvi climàtic, especialment davant de l’augment de les onades de calor, i parteix de la idea de transformar els centres educatius en espais més naturalitzats, coeducatius i comunitaris.
Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora: d’una banda, m’ha permès aprendre molt i, de l’altra, ha contribuït a crear un model de transformació de patis que ha despertat l’interès de moltes ciutats d’arreu del món. El projecte pilot va transformar inicialment diversos centres educatius amb la introducció de solucions verdes (vegetació), blaves (aigua) i grises (elements d’ombra i adaptació dels espais), amb resultats mesurables en la millora del confort tèrmic i del benestar de la comunitat educativa.
A més, aquests patis no només tenen una funció escolar, sinó que esdevenen refugis climàtics oberts al barri, especialment en períodes de calor, i així contribueixen a generar una xarxa d’espais públics de proximitat que milloren la qualitat de vida urbana i ofereixen espais de trobada i cura.
En aquest projecte cal posar en valor diversos punts forts: la participació activa de tota la comunitat educativa en el disseny —alumnes, docents, famílies i altres agents— mitjançant processos de cocreació que permeten detectar necessitats i definir solucions conjuntament; la dimensió pedagògica, que integra el canvi climàtic com a eix d’aprenentatge; la formació associada per als docents; i les aliances entre diferents departaments de l’Ajuntament i agents externs.
També és especialment rellevant el paper dels equips d’arquitectura, que participen en totes les fases del procés i treballen conjuntament amb la comunitat educativa per fer possible una transformació realista i compartida. Aquest enfocament integral —que combina transformació física, canvi pedagògic i participació comunitària— contribueix a generar patis més naturalitzats, inclusius i coeducatius, amb més diversitat de jocs i relacions més equitatives.
Tot plegat configura un model innovador, integral i replicable de transformació educativa i urbana, que no només adapta les escoles al canvi climàtic, sinó que les converteix en motors de canvi per a tota la ciutat.
4. Creus que els joves d’avui tenen una mirada diferent sobre la crisi climàtica i la sostenibilitat? Què creus que podem aprendre d’ells?
Sí, estic del tot convençuda que els joves tenen una mirada molt més conscient i crítica. Han crescut en un context en què la crisi climàtica és una realitat evident, i això es tradueix en una major sensibilitat i, sovint, en una voluntat real d’implicar-s’hi.
Recentment vaig participar en una trobada del moviment Revoltes de la Terra, i va ser molt enriquidor veure de primera mà aquesta energia col·lectiva i el compromís de moltes persones joves per impulsar canvis profunds. Espais com aquest mostren que hi ha una generació disposada a organitzar-se, a qüestionar el model actual i a passar a l’acció.
A més, des del projecte Joves per l’Emergència Climàtica també ho hem pogut comprovar de manera molt clara. Un cop finalitzat cada projecte, analitzem com ha evolucionat el coneixement dels participants i si aquesta experiència els ha impulsat a canviar els seus hàbits. Any rere any, els resultats mostren que sí: els projectes vivencials i connectats amb la realitat no només augmenten el grau de consciència, sinó que també afavoreixen l’empoderament dels joves i la seva capacitat d’incidir activament en el seu entorn.
En aquest sentit, és clau continuar impulsant iniciatives com Escoles + Sostenibles i altres projectes adreçats a la joventut, per seguir dotant-los de coneixements, eines i oportunitats de participació que reforcin aquest compromís i aquesta capacitat d’acció.
5. Si poguessis demanar un únic desig per al futur del planeta, quin seria?
El meu desig és que aconseguim viure dins dels límits del planeta amb criteris de justícia social i de pau. Que aprenguem a relacionar-nos amb el medi i entre nosaltres de manera més equilibrada, respectuosa, solidària i pacífica.
Això implica canvis profunds en els nostres models de producció i consum, però també una transformació cultural que posi al centre la sostenibilitat, el benestar comú i la convivència. Apostar per una mirada pacifista vol dir rebutjar la violència en totes les seves formes i promoure el diàleg, la cooperació i la cura mútua com a base de les relacions humanes.
Si fem aquest pas, no només protegirem el planeta, sinó que també contribuirem a una societat més justa, cohesionada i en pau, on totes les persones puguin viure amb dignitat.