Arquitecte, director de la revista “Arquitectura, Ciutat i Entorn” i impulsor del Congrés de Ciutat i Territori Virtual, entre d’altres.

A l’AMB, l’augment de les temperatures planteja escenaris per als propers decennis força preocupants (+2,8ºC a finals de segle, 58 dies càlids més, 44 nits tropicals més, reducció de disponibilitat del 23% de recursos hídrics a mitjans de segle, pujada del nivell del mar de 1,8m a finals de segle i retrocés de 43m de platges, etc. ). L’adaptació de les àrees urbanes, i més, les densament poblades com l’AMB és clau per a fer una adaptació planificada i que tinguin els menors impactes sobre la salut de la ciutadania i la matriu biofísica.

A banda de les polítiques i plans metropolitans que es despleguen (Pla clima i energia 2030, Pla Director Urbanístic, Programa Metropolità de gestió de residus, Programa Marc d’actuacions en clima i energia 2019-2023, Pla de Sostenibilitat Ambiental, etc.) de caire ben divers, resulta important la col·laboració i l’intercanvi de coneixement amb les universitats, i en concret, amb el grups de recerca especialitzats en canvi climàtic, adaptació i vulnerabilitat.

En aquesta línia, el  Centre de Política de Sòl i Valoracions (CPSV) de la UPC desenvolupa un programa integral de recerca dirigit a l’anàlisi climàtica i la definició de polítiques de mitigació i adaptació de les ciutats a l’escalfament global (GW) i als esdeveniments climàtics extrems, així com els seus efectes en el confort i la salut humanes. Entre les recerques més rellevants desenvolupades en aquest camp cal destacar el projecte europeu CLIMCAP, així com els projectes estatals Urban-CLIMPLAN; X-ClimPlan; i G-Clima. El CPSV també desenvolupa una extensa activitat d’assessorament i transferència de tecnologia vinculada a la diagnosi climàtica urbana, havent desenvolupat convenis de col·laboració amb administracions públiques  i entitats privades. Activitats de recerca i transferència de tecnologia que es complementen amb una decidida acció formativa a escala de màster i de doctorat.

Avui estrenem nova secció al bloc amb l’entrevista al Josep Roca Cladera, arquitecte (1982), catedràtic d’universitat (1989), director del departament de Construccions Arquitectòniques I de la UPC (2012-2015), director del Centre de Política de Sòl i Valoracions, del Programa de Doctorat de Gestió i Valoració (1988), dels Màsters de Gestió Urbanística, Valoracions Immobiliàries, Planificació Urbana, Sostenibilitat i Medi Ambient, entre d’altres activitats de postgrau. Director de més de 50 tesis doctorals i de 100 tesis de màster. Autor de nombroses publicacions científiques, llibres i ponències nacionals i internacionals. Director de la revista “Arquitectura, Ciutat i Entorn” i impulsor del Congrés de Ciutat i Territori Virtual.

• En matèria de mitigació i adaptació al canvi climàtic, quines 3 polítiques o accions clau destacaries d’ara fins al 2030?

Caldria diferenciar a escala global, regional i local. A escala global i regional, sens dubte, la reducció de gasos efecte hivernacle es la política més important. “Ens queda poc temps pel desastre”. Les darreres estimacions destaquen que, a escala mundial, serà en 2032 quan s’arribi al sostre marcat a la conferència de Paris (2015), d’increment 1,5ºC sobre l’era pre-industrial. I cap al 2052 al límit màxim dels 2ºC. Queda, per tant, poc temps per a reaccionar. Les emissions net-zero no es poden post-posar a més tard de 2030.

En el cas d’Espanya i Catalunya la transformació del model energètic i de consum es absolutament clau. No es pot ajornar l’eliminació radical de l’ús dels combustibles fòssils. En aquest sentit la transició energètica cap a models sostenibles es fonamental. El principal problema que tenim en l’actualitat es l’escalfament global (GW), i front al mateix el malament anomenat “territori”, té un paper subordinat. Aquesta es la contradicció principal: apaivagar l’escalfament global.

Respecte a l’adaptació al GW, les accions tenen una dimensió més local. A l’àmbit mediterrani l’increment de temperatures arriba ja als 2ºC respecte a l’era pre-industrial, però a l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’increment es encara superior, arribant ja actualment a gairebé els 3ºC en bona part del teixit urbà més dens. Les onades de calor ((HW) son cada cop més nombroses i més intenses. I l’Illa de Calor Urbana (UHI) incrementa el seu efecte. Aquest fet té repercussions molt notables en el confort i la salut humanes. Per tant les polítiques encaminades a suavitzar els efectes de l’esmentat increment son fonamentals. Molt particularment les dirigides a impulsar la rehabilitació climàtica dels barris, de l’espai públic, les quals han de sevir per a mitigar els esdeveniments climàtics extrems.

• Què creus que pot aportar l’AMB i quin ha de ser el seu paper?

L’AMB té un paper clau. Barcelona ciutat es massa petita per a tenir una política climàtica la qual repercuteixi realment en la qualitat de vida de les persones. La veritable ciutat de Barcelona, es la Barcelona “metropolitana”. D’aquí que les competències ambientals bàsiques haurien de decidir-se a escala l’AMB. La reconversió de l’AMB en l’hereva de l’antic Consell de Cent, continua sent un tema pendent. Cal aprofundir les competències de forma que tingui un protagonisme similar al que té Greater London. I, de forma singular, les competències ambientals i climàtiques. Les polítiques ambientals han d’estar dirigides per l’AMB, de comú acord amb els municipis. I s’han de decidir a l’escala local. No sota la tutela de la Generalitat.

• I ara, explica’ns com podria ajudar el teu grup de recerca per assolir els reptes climàtics del present i del futur.

El nostre grup de recerca, el CPSV, treballa a diverses escales. Per un cantó, la recerca, centrada en el disseny d’instruments d’anàlisi i adaptació de les ciutats al GW. En aquest sentit, es absolutament fonamental desdensificació i reverdificació dels nostres pobles i ciutats. El nostre model compacte de desenvolupament urbà ha tingut aspectes positius, però manifesta també greus insuficiències. Entre d’elles, l’excessiva densificació, fruit d’un model especulatiu que ha imperat des de mitjans del segle XIX. La densificació de l’Eixample es un exemple paradigmàtic d’aquest procés especulatiu. La pèrdua d’espai lliure per habitant, una de les seves conseqüències més negatives. L’Eixample es un dels teixits urbans amb menor dotació d’espai lliure per habitant, amb les conseqüències dràstiques que això té per al benestar, la salut i el clima. Cal, per tant, desdensificar la ciutat històricament heretada. Caminar pel subtil camí de les densitats mitjanes, més humanes i resilients. Ara bé, refer les ciutats heretades es una tasca realment complexa. Es, en aquest sentit, que la reverdificació urbana adquireix un paper fonamental. El verd urbà públic proveeix serveis ambientals veritablement rellevants. En el camp climàtic, es el vector clau per a la regulació del GW i de moderació de les HW. La reverdificació de l’espai públic es, per tant, el nostre principal camp de recerca.

Camp al que completem amb l’estudi d’altres factors urbans, igualment rellevants cara a la regulació de l’illa de calor urbana. Com ara l’estudi dels materials que composen l’espai públic (i molt particularment el seu albedo), els sistemes de drenatge sostenible, la permeabilitat del sòl, l’Sky View Factor (SVF), i la ventilació urbana.

El nostre grup de recerca complementa, a més, aquestes línies d’investigació amb l’estudi de paràmetres climàtics bàsics, com ara les onades de calor (i de fred) o les precipitacions torrencials, el seu règim i evolució històrica. També amb l’estudi de la capacitat de l’edificació de protegir a la ciutadania dels esdeveniments climàtics extrems, així com d’estalvi energètic.

Accions de recerca que tenen el seu corol·lari amb la tasca formativa desenvolupada, al sí de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, a nivell de grau, màster i doctorat, tot i procurant adaptar la currícula dels futurs tècnics que tenen per objectiu l’ordenació i gestió de la ciutat i del territori al coneixement bàsic en matèria de clima.

• Recentment ha tingut lloc la COP27 a Egipte. Què en destacaries? Quina és la teva percepció sobre la tendència que s’està seguint a escala internacional?

La veritat es que soc un xic pessimista amb la deriva de les darreres reunions de les Nacions Unides. Desprès de Paris (2015), els avanços han estat petits. I els objectius impulsats poc ambiciosos. Dir, per exemple, que per a aconseguir mantenir l’increment de temperatures 1,5ºC per sobre de l’època industrial, basta amb reduir les emissions el 2030 a un 42% de les de 2019, i reduir-les a net zero el 2050, es clarament insuficient. En el balanç de carboni realitzat pel IPCC (2018) es mostrava que només faltaven 500 gigatonelades d’emissions de gasos efecte hivernacle per arribar als 1,5ºC d’increment de temperatures. Un simple càlcul, amb els objectius de la COP27, es que el pressupost de carboni (per arribar als esmentats 1,5ºC) s’haurà exhaurit cap el 2040-41. Les polítiques, per tant, son poc ambicioses. Amb tot, benvingut siguin els fons (sense compromís ferm) dirigits a rescabalar els països més vulnerables al canvi climàtic, així com les accions dirigides a prevenir la degradació i desforestació a escala global.

• L’aliança entre la recerca i les administracions públiques és clau per avançar. Com creus que podria millorar la col·laboració?

Efectivament aquesta aliança es clau. A Barcelona disposem de les administracions més compromeses amb la lluita contra el GW. L’actuació realitzada per l’AMB i l’Ajuntament de Barcelona ha estat en bona mesura exemplar. Però al mateix temps tenim algun dels grups de recerca més prestigiosos en matèria de Clima. Els estudis realitzats des de les diverses universitats públiques tenen una qualitat i repercussió realment notables.

Ara bé, la interacció entre administració i recerca encara es limitada. S’ha d’aprofundir i impulsar molt més. En aquest sentit proposem la creació d’una institució mixta, universitat/administració per a que coordini els estudis i ajudi al disseny de les polítiques climàtiques. Una mena de Laboratori de Clima, Urban-Clim-Lab. Amb recursos notables i que situï a Barcelona com un dels principals think-tank de prestigi a escala mundial.

• Com a arquitecte, què aporta l’arquitectura en el repte de construir ciutats més resilients al canvi climàtic?

Cal distingir l’arquitectura entesa com edificació o com urbanisme. Des de la perspectiva de l’edificació, cal aprofundir les accions dirigides a millorar l’eficiència energètica dels edificis. La nova directiva d’eficiència energètica que prepara la Unió Europea, dins del programa “5 for 55”, ha de representar un pas endavant en aquest sentit. L’arquitectura, llavors, té davant si una tasca molt rellevant per a combatre el GW. Objectiu que passa, fonamentalment, per a que la rehabilitació energètica sigui no solament una pràctica recomanada, sinó imperativa.

Però el gran repte es troba en el camp de l’urbanisme. Els planificadors urbans tenen davant si el desafiament de fer les ciutats més resilients al canvi climàtic. Això representa impulsar un model de desenvolupament urbà basat més en la regeneració urbana, que no pas en el nou creixement, on la compacitat sigui l’element fonamental (i no pas la dispersió, o l’Urban Sprawl), on la mobilitat transiti a formes sostenibles i saludables, on el verd urbà hi jugui un paper fonamental (tot i garantint un estàndard mínim de 10 m² de verd real per habitant, i un 25% de l’àmbit urbà de superfície verda i/o arbrada), i on els materials urbans (albedo principalment), permeabilitat, ventilació i SVF conformin de forma determinant el disseny urbà. Cal repensar la forma d’abordar el planejament general, tot i superant la clàssica qualificació del sòl en “zones” i “sistemes”, introduint conceptes com els climatopes i els sistemes ambientals. I cal introduir l’avaluació climàtica “ex-ante” i “ex-post”, tant del planejament general com del derivat i dels projectes d’urbanització. I, en aquest sentit, transitar des de la rehabilitació energètica dels edificis a la rehabilitació climàtica dels entorns urbanitzats. Aquesta es la gran assignatura pendent a Europa, essent necessària la redacció d’una directiva que tingui l’eficiència climàtica de la ciutat com a referent principal.

• Què opines del paper de les solucions basades en la natura? Com s’aborden des les polítiques urbanes actuals?

En els ecosistemes urbans es obligatori fomentar la biodiversitat. No hi estem sols, els humans, a les ciutats i a les àrees metropolitanes. Les altres espècies conviuen i interactuen amb nosaltres. Preservar la biodiversitat es, par tant, una obligació. Mantenir i regenerar la matriu ecològica del territori s’ha de convertir en un deure urbanístic, i no simplement en una recomanació. En aquest sentit cal insistir en l’obligat canvi de paradigma que ha de tenir la legislació i el planejament urbanístic. No cal, simplement, regular els estàndards del “sistema d’espais lliures”. Cal implementar nous sistemes (entesos en el sentit que li dona la legislació urbanística: les zones on el servei públic prima sobre l’aprofitament urbanístic privat). Sistemes ambientals. Sistemes ecològics. Ara l’ “urban greenery”, com a identificador dels serveis climàtics, ambientals, ecològics i socials, es el nou referent. També fomentar la transformació progressiva d’una part significativa de les cobertes impermeables en permeables. Promoure els sistemes de drenatge sostenibles. I impulsar la renaturalització de l’estructura urbana, tot i fomentant la ciutat esponja.

En aquest sentit cal indicar que les polítiques urbanes encara aborden de forma incipient aquests nous principis. Esperem que el PDU Metropolità no sigui una ocasió perduda per entendre aquest canvi de paradigma.

• I finalment, et fem la pregunta estrella: com imagines que serà viure a l’àrea metropolitana de Barcelona d’aquí al 2030? I al 2050?

Ara farà uns 30 anys es va organitzar un “Taller de Futur”. Els que tinguérem el privilegi de participar ens vàrem organitzar en tres grups. “Tendencial”, “Distòpic” i “Utòpic”. Vist retrospectivament, el tendencial (millorat un xic, això es cert) es el que ha prosperat. Les coses no van a pitjor, però tampoc, sensiblement, a millor. Cara als propers 30 anys, no soc massa optimista. Millorarem progressivament, però no aconseguirem el “net zero”, ni el 2030 ni el 2050. Viure a l’Àrea Metropolitana serà en part millor, però no es gaudirà plenament de la igualtat de la ciutadania, continuarà existint vulnerabilitat social, i l’especulació no estarà domesticada. Haurem tret els cotxes amb combustibles fòssils, però la mobilitat no serà encara intel·ligent. Les generacions futures tindran molt a fer.

Es hora d’actuar! No ens queda gaire temps!